Un monstre

No me fii de la gent que no té por de si mateixa. No confiaria mai en ningú que no sospiti, en el fons, que duu dins un monstre que ho podria devorar tot i reduir el seu propi món a les cendres. Potser és només perquè jo som així, som això: un monstre, un animal aberrant que seria capaç de les majors infàmies si no em returés el temor perpetu a amollar la corretja i perdre el control per complet d’aquesta màscara vivent de civilitat calculada i falsa. O potser exager: potser només li ensum la fel perquè he tengut un mal dia o perquè he dormit malament i estic malsofrit. Potser és només que em corca la tristor per dins perquè la vida, a estones, és francament insuportable i la gent que estim emmalalteix i mor i els que no ho fan podrien fer-ho o podrien no estimar-me quan ho necessit tant; o, pitjor encara, podrien descobrir a la fi que som just només això, un monstre, una bèstia sense ànima, un ninot que ha après a fingir sentiments.

O potser és perquè, diguin el que diguin els fanàtics de la rectitud moral, tots tenim algun fantasma amagat dins de l’armari, alguna feblesa inconfessable; un jo malvat i mesquí enfonyat ben a dins i disposat a qualsevol cosa per tal de no ser arrossegat a la llum, no ser descobert i exposat; un bocí de jo podrit que es nodreix de l’obscuritat i el temor de ser vist.

En realitat, sé ben cert que no només som jo. Ho sé des de fa temps tot i que em va costar molts d’anys entendre-ho, però al final ho vaig fer. Ho vaig entendre. Vaig entendre que la meva por a la gent no era sols meva, que en realitat era la por de tots, i que aquesta por és potser només que veim en el mirall dels altres el reflex d’allò que temem de nosaltres mateixos, que la majoria de gent viu literalment cagada de por, acollonada, que quasi tothom se sent incòmode davant els altres i té por de la befa i de no encaixar, que som tots només un grapat d’animalons insegurs intentant fingir certa confiança en nosaltres mateixos. I com més insegurs i acorralats ens sentim, més perillosos, més violents, més imprevisibles i temibles; més intolerants, sectaris i grollers, més rabiosos.

Això és així: témer el monstre que hi ha dins meu és témer no veure’l venir, no reconèixer els símptomes de la metamorfosi.

Perquè allò que ens fa humans un poc condrets, allò que precisament desperta la nostra pietat i ens separa de la barbàrie, és, de fet, el reconeixement d’aquesta monstruositat, d’aquesta ferida perpètua i comuna que mai aconseguirem tancar i que sagnarà per sempre, la por eterna a l’única cosa més terrible que conviure amb el pànic constant a tu mateix: estar davant d’algú tan dement i absent que no senti aquest precipici dins seu.

No me fii de ningú que no arrossegui aquesta ferida. No me fii de ningú que, en el fons, no estigui mort de por davant la vida i haver de conviure amb altres éssers tan nafrats com ell. Potser siguin ells els únics i veritables monstres.