¿El món pot continuar mirant cap a una altra banda a Gaza?
Sovint se sol definir la Franja de Gaza com una gran presó a l'aire lliure on viuen dos milions de palestins. Arran de l'ocupació israeliana i el bloqueig a l'ajuda humanitària decretat el passat 2 de març –ja fa, doncs, 75 dies–, la situació s'assembla més a la d'una ciutat medieval que els assetjadors volen fer rendir mitjançant la fam. Les agències humanitàries denuncien que ja s'han acabat els subministraments i que la situació és crítica. Fins ara s'ha comptabilitzat la mort per desnutrició d'una cinquantena d'infants, i podrien ser molts més en el futur.
L'ONU, per la seva banda, assegura que té prou ajuda humanitària a la frontera d'Egipte, al pas de Rafah, per alimentar un milió de persones durant quatre mesos. Però les forces israelianes continuen bloquejant el pas. L'excusa que la intervenció israeliana ordenada per Benjamin Netanyahu fa un any i mig tenia com a únic objectiu acabar amb Hamàs s'ha demostrat que era falsa. La realitat és que el que es veu sobre el terreny s'assembla cada vegada més a una neteja ètnica, és a dir, a crear les condicions perquè un grup poblacional concret abandoni casa seva i iniciï el camí de l'exili, cosa que és precisament el que van fer els romans amb els jueus fa dos mil·lennis.
En paral·lel a l'estratègia de la fam, continuen els bombardejos gairebé diaris, que provoquen cada vegada desenes de morts. Vist des de fora resulta increïble la capacitat de resistència del poble palestí, abandonat i ignorat per tothom. La qüestió és fins quan el món podrà continuar mirant cap a una altra banda si la fam continua fent estralls i les imatges que ens arriben ens ho mostren amb tota la cruesa, com si fóssim en una altra època.
Potser la pressió diplomàtica no serveix perquè Netanyahu aturi l'ofensiva judicial, però hauria de ser suficient perquè aixequi el bloqueig a l'ajuda humanitària. En l'àmbit de la Unió Europea, caldria actuar amb una sola veu i una estratègia unitària per deixar clar a Tel-Aviv que deixar morir de gana civils és una línia vermella inacceptable. Pedro Sánchez hauria de centrar-se més en influir en Europa que en protagonitzar picabaralles dialèctiques amb les autoritats israelianes, sempre preparades per practicar el victimisme.
Sabem que Netanyahu no respecta les Nacions Unides ni els organismes internacionals com el TPI, que ha emès una ordre de cerca i captura contra ell, però sí que entén el llenguatge dels diners i, sobretot, de l'ajuda militar nord-americana. Donald Trump va prometre que acabaria amb aquest conflicte, i des que ha arribat la situació no ha fet més que deteriorar-se. Per aquest motiu la seva incomoditat és creixent i Netanyahu ha estat completament absent en la seva gira pel Pròxim Orient. Trump és completament imprevisible, però cal admetre que el poder dels Estats Units és l'únic que pot aturar Netanyahu i forçar unes negociacions de pau a la zona.