El món infal·lible

En el seu assaig Sobre la llibertat (1859), John Stuart Mill incidia en la importància de la llibertat d’opinió per fer front a una actitud tan estesa com perniciosa: la confiança en la infal·libilitat del món. A grans trets, el que volia dir Mill era que les persones normalment dubtam de la nostra pròpia opinió, però ens costa molt poc donar per bo allò que tot el món pensa. Per exemple, la majoria no ens atreviríem a afirmar que els immigrants que coneixem són persones conflictives, però acceptam acríticament el missatge de què la majoria ho són. Per això, ens diu Mill, sempre és important qüestionar fins i tot allò que tot el món dona per bo, perquè el món no és infal·lible.

Avui podem cometre l’error de pensar que, amb la generalització d’Internet i les xarxes socials, és més senzill posar a l’abast de tothom el dret a expressar lliurement l’opinió i, com més gent participa d’això, més possibilitats hi haurà de trobar posicionaments crítics i assolir opinions més raonables. Malauradament, però, passa tot el contrari. Quan un grup petit de persones intercanvia opinions, és inevitable que hi hagi alguna persona que discrepi de la majoria. Però si el grup creix, ben aviat la discussió es fragmenta i s’acaben formant grups amb un pensament més homogeni, bàsicament perquè la majoria estem més còmodes parlant amb la gent que està d’acord amb el que pensam. 

Internet és això dut a l’extrem. Qualsevol persona amb un mòbil o un ordinador connectat pot, en qualsevol moment, expressar la seva opinió. Però, normalment, la seva audiència estarà formada per persones que pensen més o menys el mateix, raó per la qual segueixen el seu compte o formen part del mateix grup de missatgeria. Llavors passa allò que indicava Mill: la confiança amb la infal·libilitat del món. Encara que interiorment puguem tenir dubtes sobre el que està passant al nostre voltant, tendim a donar per certes les insistents opinions del grup, incloent-hi la veracitat del vídeo de l’immigrant apallissant una transeünt o l’afer sexual d’un famós. 

Aquesta insistència no és casual. Les empreses que hi ha al darrere de les xarxes socials saben que, si ens ofereixen continguts que ens agraden i confirmen allò que pensam, passarem més temps enganxats a la seva aplicació i així generam més ingressos. Els algoritmes que trien els continguts —i que ens fan creure que som nosaltres els que triam— tendiran a no mostrar-nos les veus discrepants. El mateix podem dir fins i tot dels diaris digitals, que reben ingressos a còpia de mantenir els lectors mirant la pantalla. L’objecte del negoci ja no és informar, sinó captar l’atenció.

Mill defensava la necessitat de qüestionar totes les opinions, fins i tot aquelles que fonamenten la convivència de la societat, a pesar que la seva naturalesa ideològica o religiosa les fa necessàriament fal·libles. Les empreses que gestionen els continguts a Internet no tenen gens d'interès en això, sinó que únicament cerquen saber com ens comportam com a consumidors del que sigui. Ens podem indignar, però és poc realista pretendre viure d’esquena a la tecnologia. El que sí que podem fer és anar advertits i tenir en compte que el nostre veritable adversari no és aquell que qüestiona el que pensam, sinó qui mercadeja amb la veritat i s’enriqueix alimentant-nos amb complaença barata, bones dosis d’indignació i un caramull de mentides.