03/01/2023

El món el 2023: algunes expectatives

3 min
Protesta a Istanbul, el 4 de desembre, contra la violació de drets humans a la Xina.

1. És probable que el 2023 sigui l'any en què la República Popular de la Xina es jugui el seu futur en l'escaquer mundial. No es tracta d'un "tot o res", evidentment, però sí d'un punt d'inflexió important. Ningú no dubta que continuarà sent el país més poblat del món, amb una capacitat productiva impressionant, etc. Això no significa, però, que ja pugui parlar de tu a tu amb els Estats Units. La pandèmia ha mostrat que les lluentors de modernitat d'algunes grans ciutats de què presumeix el Partit Comunista Xinès no són gaire coherents amb el grau de desenvolupament real del país. La política de covid zero ha estat catastròfica i ha generat un malestar important, i per primer cop visible, entre la població. L'estratègia erràtica de vacunació tampoc no ha funcionat. Si a això hi afegim la manca de respecte pels drets humans en llocs com el Xinjiang i el Tibet, el panorama no mostra una potència mundial homologable, sinó més aviat un país encara a mig fer. No és improbable que enguany faci una passa enrere. O potser dues.

2. Algunes restes de l'antiga URSS, sobretot la Federació Russa i Bielorússia, continuen encaparrades a reconstruir aquell paradís de llibertat i abundància que el camarada Stalin va portar al seu zenit amb un cost insignificant de vint milions de morts. Com en el cas de la Xina en relació al covid, la invasió d'Ucraïna ha deixat entreveure la patètica realitat d'una suposada potència mundial... que té el mateix PIB que Espanya: 70 anys de socialisme real no s'esborren tan fàcilment. L'URSS va perdre aparatosament la Guerra Freda. Amb un esperit entre generós i condescendent, Occident va passar plana a un episodi que marcà el món al llarg de gairebé mig segle. Resultaria estrany, per no dir inversemblant, que ara els Estats Units i la Unió Europea actuïn de la mateixa manera. Sense necessitat de respondre amb un bloqueig generalitzat o coses pitjors, no és descartable que el destí immediat de la Federació Russa sigui, com a molt, el d'una espècie de gran benzinera que quedarà al marge de la política i l'economia mundial mentre existeixin Putin o individus de la mateixa naturalesa portant les regnes del país. La invasió d'Ucraïna no ha estat cap anècdota, i per força tindrà un preu que tampoc serà anecdòtic.

3. En aparença, els Estats Units són avui dues nacions, no una: la que respon a l'univers mental de Trump i la resta. L'assalt al Congrés només va ser un avís de per on podrien anar les coses en cas que la situació sortís definitivament de mare. A més, tenen un problema greu de lideratge. Biden és una persona gran i en diversos actes públics ha mostrat que potser no està en condicions per portar el país. Això sí: els indicadors econòmics no són pas dolents, malgrat que l'impacte de la pandèmia en aquell país ha estat molt fort. En aquest sentit, no sembla raonable pronosticar una pèrdua d'hegemonia, però sí un canvi pel que fa al paper de policia del món. Abandonar els afganesos (i sobretot les afganeses) a la seva sort responia a una lògica política força clara, però resultava molt difícil de justificar en termes ètics. Els raonaments geoestratègics i els axiomes morals, per desgràcia, no solen encaixar.

4. Malgrat els intents d'endolcir la situació, la posició manifestament afeblida del Regne Unit i la seva inestabilitat política mostren fins a quin punt no es pot anar en direcció contrària al rumb de la història. Mostren igualment que, en democràcia, els rampells polítics són tan legítims com les decisions molt meditades, però que tot té conseqüències. Avui la Unió Europea també és més feble que fa vint anys, quan l'euro hi esdevingué moneda única. Tot i així, sembla clar que, malgrat la densa i caríssima burocràcia de Brussel·les, malgrat els seus cops de timó poc encertats, malgrat tot, és preferible ser-hi que no ser-hi. El problema de fons de la Unió Europea, tanmateix, no té solució: una estructura realment forta i operativa implicaria de manera inexorable una important cessió de sobirania per part dels diversos estats membres. Poden estar ben segurs que això no passarà. El 2023 Europa se la juga, entre altres coses, en relació a l'euro i en relació a la dependència energètica de Rússia. Avui un euro val quasi el mateix que un dòlar, cosa que no estava prevista al guió inicial, i la Unió tampoc no acaba de trobar una alternativa plausible al gas rus. Tot plegat pot equilibrar-se o bé empitjorar, i molt probablement la clau tindrà a veure amb la manera com es resoldrà la invasió d'Ucraïna, que sens dubte és el fet que enguany ens condicionarà més fortament.  

stats