Després d’aquest ‘moment Saigon’, ¿i si els Estats Units no tornen mai?
“Amèrica ha tornat”, va dir el president Joe Biden a primers d’aquest any, i tot el món democràtic va agafar aire alleujat. Però mentre mirem el desastre de la caòtica retirada dels Estats Units de l’Afganistan -Kabul com si fos un Saigon 2-, una veu espectral ens xiuxiueja: què passa si Amèrica no torna?, què passa si no torna mai?, què passarà aleshores?: ¿el segle xinès?, ¿Europa com a nou líder del món lliure? o, simplement, ¿la vella anarquia internacional?
Tant de bo el que hem vist aquests dies fos com Saigon el 1975. La humiliació dels EUA al Vietnam, amb l’afegit del cas Watergate, va marcar un punt baix en la reputació d’Amèrica al món. Però al cap d’una dècada, els Estats Units van tornar. Cap al 1995, semblava que dominaven el planeta com una “hiperpotència” indiscutible. Tothom sap que els temps actuals són diferents. Els autoinfligits problemes nacionals dels EUA són ara deu vegades més profunds i estructurals que a mitjans de la dècada de 1970, en part perquè, seguint el patró que els imperis massa extensos han mantingut a través de la història, Washington ha gastat bilions de dòlars en llocs com l’Afganistan i l’Iraq, en lloc dedicar-se a la construcció del seu propi país. A fora, s’enfronta no a una superpotència de govern leninista en declivi, la Unió Soviètica, sinó a una superpotència de govern leninista a l’alça, la Xina. El canvi climàtic és ara l’única hiperpotència.
Si som realistes, el màxim que podem esperar és el retorn dels Estats Units com la principal potència occidental en l’escena internacional, primera entre iguals en una xarxa global de democràcies. El ressentiment pel mal comportament nord-americà en diverses parts del món, incloent-hi aquesta última tragèdia, no hauria de fer que cap demòcrata, enlloc, tanqués els ulls al fet que totes les alternatives probables a aquest escenari són pitjors. I l’administració Biden és la millor possibilitat que tenim d’arribar-hi.
Imagineu-vos que el patètic i corrupte govern afganès finançat pels Estats Units i el seu -suposadament fort- exèrcit de 300.000 soldats entrenats pels nord-americans hagués resistit unes setmanes, i hi hagués hagut una retirada ordenada, sense els Chinooks tronant per sobre del sostre pla d’una ambaixada -una imatge que, tota sola, és més poderosa que un milió de paraules-. Hi hauria hagut molta més infelicitat, sens dubte, i un sentiment de fracàs. Però podríem haver pensat que l’experimentat president dels EUA estava executant amb seriositat un pla granític per fer tornar Amèrica internacionalment, en un moviment estratègic més adequat per fer front al desafiament de les 3C (per les inicials en anglès) que la seva administració ha identificat: covid, clima, Xina.
Encara és possible que els EUA trobin la manera de reprendre el rumb. Els esdeveniments, com els objectes, semblen més grossos quan t’hi acostes. Mai no oblidarem les escenes a l’aeroport de Kabul, però amb el temps s’esvairan en una nova perspectiva.
Tot i això, aquest és el moment de contemplar l’alternativa: que els EUA mai no tornin a una posició de lideratge internacional. I llavors què? La Xina es convertirà, segur, en una potència dominant a Àsia, però no en l’única potència dominant. El Japó, l’Índia i Austràlia, sense oblidar-nos d’uns Estats Units encara presents a l’Indopacífic, treballaran per evitar-ho. La mateixa Xina experimenta les contradiccions entre un sistema polític cada vegada més leninista, el poder concentrat en les mans no només d’un partit sinó d’un home, i la complexa i desenvolupada economia i societat capitalista, i això farà que el país visqui, tard o d’hora, la seva pròpia crisi interna. El resultat immediat de tot plegat pot ser la recerca d’una legitimitat nacionalista reforçada a través d’aventures a l’estranger: ves amb compte, Taiwan.
Però això no és una fórmula per a un “segle xinès”, així com, fins a cert punt, seria plausible parlar d’un “segle nord-americà” -o com a mínim dels 20 anys nord-americans, entre 1989 i 2009- i, abans d’això, del “segle britànic”. La Xina ja exerceix una gran influència en alguns països europeus, però no esdevindrà la potència més important a Europa. Molt menys a Rússia, encara que Vladímir Putin, com Xi Jinping, sens dubte es frega les mans amb aquest últim revés nord-americà.
Així doncs, aquí teniu un escenari més optimista, per fer cantar els cors francesos. ¿I si Europa omple el buit? La Unió Europea esdevé el líder del món lliure! Revertint la famosa màxima d’un exministre d’Exteriors britànic, George Canning, convoquem el vell món perquè redreci l’equilibri del nou. És una gran idea. Com a anglès europeu, m’encantaria que passés una cosa així. De fet, he passat molt de temps amb amics de tot el continent treballant en una organització en xarxa anomenada Consell Europeu de Relacions Exteriors precisament per promoure una política exterior europea més coherent i efectiva. Però no pinta bé.
Un líder europeu, el president francès Emmanuel Macron, té la visió però no els mitjans. Els probables successors alemanys de la cancellera Angela Merkel, després de les eleccions del setembre, tindran els mitjans però no la visió. La Gran Bretanya acaba de marxar del club, i es troba ara que els líders conservadors britànics es queixen sorollosament que els Estats Units ens han deixat plantats a l’Afganistan. Un escenari que difícilment pot ser una recepta per al lideratge global.
Queda una tercera alternativa global: l’anarquia internacional. Grans poders, tribus i interessos en competència. Un món “G-Zero”, com l’ha batejat l’analista geopolític Ian Bremmer. En el pitjor dels casos, una mena d’Afganistan en gran. A part de la misèria que portaria a milions d’éssers humans, es corre el risc que un món com aquest fregís el planeta. Els incendis apocalíptics d’aquest estiu a les illes gregues i les inundacions a Alemanya, sense oblidar els avisos recents dels científics, deixen clar que necessitem una acció col·lectiva global sense precedents per fer front a la crisi climàtica. Però el moment geopolític que travessem fa que una tal acció global col·lectiva sigui més difícil d’assolir.
Fa poc vaig veure una pel·lícula de ciència-ficció nord-americana anomenada Arrival, en la qual uns àliens que s’assemblaven vagament als pops aterren en diferents llocs dels EUA, Rússia, la Xina, l’Aràbia Saudita i altres potències mundials clau. Resulta que el seu propòsit és que les tribus en guerra de la humanitat cooperin perquè “us necessitarem d’aquí 3.500 anys”. I, efectivament, com que és un film nord-americà, ho aconsegueixen.
Tanmateix, en absència de la intervenció de pops intergalàctics clarividents, tot queda a les nostres mans. Vist amb una òptica més àmplia, aquest moment geopolític exigeix el compromís actiu d’Europa, la Xina, l’Índia, el Japó, Austràlia i molts altres. I encara requereix que els Estats Units recuperin el paper de líders en el concert de les democràcies, ja no a nivell hegemònic sinó com el primer entre iguals. Una vegada un economista del desenvolupament va observar que només hi havia una cosa pitjor per als països pobres que ser explotats, i era no ser explotats. No sols per a Occident sinó per a un món en perill, hi ha una cosa pitjor que el lideratge dels EUA. Que no n’hi hagi.
