Moltes travesses, poca FP
Quan era un estudiant d’econòmiques, vaig haver de sentir innombrables vegades que un dels problemes més greus de l’economia espanyola era la pobresa de les seves infraestructures. Les proves eren arreu: que els trens sortissin i arribessin a l’hora constituïa una sorpresa per als usuaris, acostumats com estàvem a retards que es mesuraven en quarts d’hora, i les dificultats per vèncer les cues de camions als Brucs, a la Panadella o al Perelló eren llegendàries.
Per això em va sobtar que anys després, ja convertit en executiu d’una multinacional d’infraestructures i conversant amb el director d’un aeroport de Londres que havíem adquirit, el meu interlocutor em deixés caure, justificant algun assumpte que he oblidat, que la Gran Bretanya no tenia les infraestructures que tenia Espanya. A còpia d’inversions públiques en aeroports, autopistes, ports i ferrocarrils, aquell tòpic havia deixat de ser veritat.
Que les infraestructures espanyoles hagin millorat prou per col·locar-se entre les millors del món constitueix, sens dubte, una bona notícia. Ara bé, quan era estudiant no recordo que se’ns repetís amb la mateixa insistència que el principal actiu d’un país no són les seves infraestructures, sinó la formació de la seva població. És una llàstima, perquè si els successius governs haguessin dedicat a la formació la meitat de l’interès que han dedicat a les infraestructures, ara no tindríem els problemes que tenim.
Perquè, encara que repetim com lloros que la present és la generació més ben formada de la història, el problema que tenim amb la formació és majúscul.
Deixem de banda els aturats i considerem només les persones que treballaven just abans de la pandèmia. A qualsevol país de la Unió Europea, la proporció dels que tenen com a màxim els estudis obligatoris (l’equivalent a l’ESO), representa menys del 20%. Les úniques excepcions són Itàlia, on representa el 30%; Espanya, amb el 32%, i Portugal, amb el 41%.
Ara bé, estem parlant de treballadors de totes les edats, també dels que estan prop de la jubilació, i que en el nostre cas van néixer abans de la democràcia. Fixem-nos només en els que van néixer en la segona meitat de la dècada dels 1980, que acabaven l’ESO cap al 2000 i que ara fa un any tenien entre 30 i 34 anys.
Si només considerem aquest segment de treballadors ocupats, a qualsevol país de la Unió Europea la proporció dels que tenen com a màxim els estudis obligatoris és molt petita, amb les tres excepcions abans esmentades. En el cas d’Itàlia encara és del 22%, i en el de Portugal, del 27%. El que crida extraordinàriament l’atenció és la xifra espanyola: un increïble 29% dels joves que treballen tenen com a màxim els estudis obligatoris, pràcticament la mateixa proporció que entre el col·lectiu de totes les edats.
I Catalunya? Encara pitjor que la mitjana espanyola: el 31% dels ocupats joves tenen com a màxim els estudis obligatoris.
Qualsevol altre problema econòmic empal·lideix comparat amb aquest, perquè sense una força laboral preparada és impossible finançar un estat del benestar digne de tal nom.
No es tracta de manca d’universitaris, perquè la proporció espanyola dels ocupats que tenen un títol superior és superior que a la major part dels països de la Unió Europea. És un problema dels ensenyaments secundaris superiors, i molt concretament de la formació professional, uns estudis als quals mai no hem dedicat l’atenció que es mereixen.
Afortunadament, i com és lògic, el disseny dels fons Next Generation emfasitza la formació professional. Una de les set “guies” que ha establert la Comissió es diu Reciclatge i perfeccionament professional i en la seva breu descripció destaca “la formació professional a totes les edats”. Per altra banda, l’esborrany del pla espanyol –el document España puede– conté deu polítiques-pilar, una de les quals es diu Educació, formació professional i el coneixement.
Dissortadament, no sembla que en aquest cas els fets hagin de seguir a les paraules. Si examinem a què ha decidit dedicar el govern espanyol els 24.198 milions d’euros d’aquells fons de què disposarà l’any 2021, ens trobem amb la desagradable sorpresa que només les infraestructures ferroviàries s’emporten quatre vegades més que la formació professional (1.973 i 494 milions, respectivament).
L’oportunitat de realitzar un pla de xoc als nostres centres de formació professional per tal de dotar-los dels mitjans que han de tenir per fer que aquests estudis siguin atractius és única. Els diners hi són, i no els tornarem a tenir durant molts anys. Però cal negociar-ho amb el govern espanyol, perquè sense aquesta negociació a la Generalitat se li transferiran 61 milions per a la formació professional, i no podrà dedicar-hi ni un euro més. ¿A què esperem per posar-nos-hi?
Miquel Puig és economista
