El model lingüístic de l’escola

Fa unes setmanes, Catalina Ginard, directora general de Planificació i Gestió de la Conselleria d’Educació, ens va sorprendre amb unes declaracions esperpèntiques: “La immersió lingüística no funciona i hem de reflexionar”, va dir textualment a l’entrevista d’Última Hora.

La frase era la resposta que intentava explicar per què la competència en català dels alumnes de 4t de Primària de les Balears ha caigut 10 punts entre el curs 2012-2013 i el curs 2023-2024. La culpa, clar, és de la immersió. Quina altra cosa podria ser?

Abans de res, convendria aclarir que el model lingüístic del sistema educatiu de les Illes Balears no és la immersió lingüística –tot i que l’extrema dreta s’hi referesqui sovint–, sinó el de conjunció lingüística o bilingüisme integral, regit des del 1997 pel Decret de mínims, que preveu que no menys del 50% del còmput horari ha de ser vehiculat en català.

Per ventura és una precisió una mica subtil per a una persona aliena a la qüestió, però no ho hauria de ser per a una directora general de la Conselleria responsable de la matèria i que és, a més, la persona expressament encarregada de desplegar el Pla pilot de segregació lingüística en tota la seva esplendor.

Li aconsellaríem repassar la legislació vigent, començant pel mateix Decret de mínims o la LEIB (Llei d’educació de les Illes Balears), on trobarà fixats i reiterats els principis del nostre model lingüístic escolar: 1. L’objectiu ineludible de dominar les dues llengües oficials al final del període d’escolarització obligatòria, 2. La prohibició expressa de separar els alumnes per qüestió de llengua, 3. L’estricta circumscripció al primer ensenyament de l’opció lingüística personal, 4. L’obligació d’impartir en català almenys el 50% de les matèries no lingüístiques, a més de les assignatures fixades expressament per llei, i 5. El caràcter excepcional de qualsevol altra organització.

Igualment recomanable li seria posar-se al dia de la normativa que regeix la redacció dels projectes lingüístics de centre, que són el document que planifica i supervisa l’ús lingüístic a l’àmbit escolar, en funció del context del centre, els seus objectius, els recursos propis i la legislació vigent. La normativa al respecte és pública i diàfana, i ha estat treballada profusament per la Inspecció Educativa –com a mínim a nivell teòric... En trobarà clares orientacions a la web de la mateixa Conselleria.

Però ara anem al fons de la qüestió. De veres que qualcú pot arribar a pensar que si el nivell de català dels alumnes ha baixat de forma alarmant els darrers 10 anys és perquè a l’escola s’ensenya massa català? I més patètic encara, de veres que qualcú pot arribar a pensar que si diu això a una entrevista els lectors quedaran persuadits per tan eminent argumentació? És que és un nivell...

Tampoc estaria malament fer una mica d’història, perquè l’enfonsament de la competència efectiva en català dels alumnes de les Balears coincideix, precisament, amb el desmantellament d’importants estructures educatives com els equips de Suport a la Immersió –ara sí– i el Servei d’Ensenyament en Català. Per pura lògica podem suposar que haver hagut de prescindir de l’acompanyament que garantia la formació, l’assessorament i la coordinació dels docents encarregats d’implementar l’ensenyament en català, no deu haver ajudat gaire. 

És obvi que les raons que expliquen el retrocés de la competència lingüística dels alumnes són moltes i no les podem despatxar amb simplificacions. Tanmateix, la desatenció i desactivació d’unes eines específiques –útils i avinents– ha acabat d’erosionar el model lingüístic d’un sistema educatiu massa precari i excessivament tensat per unes expectatives polítiques i socials de cada vegada més complexes. Resulta ja tan difícil ordenar les prioritats...

Vist el panorama i la urgència de trobar solucions efectives, convendria no continuar fent-nos trampes al solitari: no només la immersió no és el model lingüístic del sistema educatiu de les Balears, sinó que en molts dels nostres centres escolars no s’estan aplicant realment els projectes lingüístics de “mínims”. Aquesta és la realitat i és d’aquí que hem de partir. 

L’equilibri efectiu de les dues llengües en el medi escolar és només un miratge. És cert que els documents ho recullen –altrament no serien legals–, però ningú en comprova l’aplicació ni en fomenta el compliment. Ben al contrari, la Conselleria pretén arraconar encara més el català i obvia que l’extensió del coneixement i ús de la llengua catalana són responsabilitat directa dels poders públics. Protegir el català no és una opció ideològica, sinó un veritable mandat estatutari.

Al final l’explicació serà que és l’administració educativa la que no funciona i, com diria la Sra. Ginard, “hem de reflexionar”.