El mite del creixement
Quan vaig néixer, la mida de l’economia catalana era només un 11% de la que és ara. Per entendre’ns, si comparem tot els que es produïa a Catalunya aleshores (aliments, electricitat, vehicles, roba...) amb el que es produeix ara, el segon conjunt seria nou vegades més gran: un creixement fenomenal. Mentrestant, la població s’ha més que doblat (ha passat de 3,5 a 7,7 milions), però encara toquem a més de 4 vegades més per barba. El creixement ha estat fenomenal, insisteixo, i és inevitable que ens costi molt imaginar un món sense creixement: que a Barcelona deixem de veure grues i que el nombre de turistes sigui a tot arreu el mateix any rere any, per exemple.
Però encara que ens costi d’imaginar, el sentit comú ens diu que el creixement no pot ser indefinit. Com va dir un economista molt agut, només hi ha dues menes de persones que creguin que alguna cosa pot créixer indefinidament: els rucs i els economistes. Encara que vulguem creure que podrem salvar el planeta creixent d’una altra manera, sabem que un dia o altre caldrà parar, i que els primers que ho hem de fer som nosaltres, el món ric.
De fet, ja ho estem fent. He parlat del creixement des que jo vaig néixer. Des que va néixer la meva filla petita, fa 34 anys, l’economia només ha crescut un 90%, i com que la població només ha crescut un 26% (hem passat de 6,1 a 7,7 milions), només toquem a un 50% més. Aquest alentiment és una boníssima notícia, però ens resistim a acceptar que ha d’accentuar-se, perquè no hem vist cap altre món que el del creixement.
Per motius professionals he hagut d’estudiar-me el Proencat 2050, un exercici que ha fet la Generalitat per “fixar les visions de futur del sistema energètic de Catalunya a llarg termini”. La presentació es va fer el febrer d’enguany, i s’hi va afirmar que aquest document “ha confirmat la viabilitat tècnica i econòmica de l’objectiu d’abandonar progressivament l’ús dels combustibles fòssils i l’energia nuclear a Catalunya”. El Col·legi d’Enginyers Industrials no ho va veure de la mateixa manera, i immediatament després (abril) va publicar un document que constitueix una crítica demolidora del Proencat. Segons el Col·legi, l’autosuficiència energètica –un dels objectius del Proencat– seria tècnicament impossible, de manera que caldria importar la meitat de l’hidrogen verd necessari per substituir el gas natural (o, alternativament, importar una enorme quantitat d’electricitat). A més, el Col·legi calculava que a Catalunya no és possible instal·lar tants aerogeneradors com preveu el Proencat i que, per tant, seria necessari ocupar el doble de territori amb plaques fotovoltaiques. Insinuava que l’enorme quantitat d’aquestes plaques feia que la descarbonització depengués críticament de l’oferta d’una sèrie de minerals (liti, níquel, cobalt, grafit, etc.) que sabem que escassejaran a mesura que tot el món s’hi vagi posant. A més, insinuava que les plantacions energètiques (vegetals destinats a l’elaboració de biocombustibles) podrien entrar en conflicte amb la producció d’aliments. Finalment, insinuava que potser no podrem tancar les nuclears dins el calendari previst. En definitiva, els enginyers ens deien que la transició energètica serà molt, molt difícil.
Ara bé, una de les raons per les quals els enginyers troben tantes dificultats és que donen per bo un dels supòsits bàsics del Proencat: que l’economia catalana creixerà a l'1,5% fins al 2050, de manera que el 2050 serà un 50% més gran que ara. D’on ve això de l'1,5%? Molt probablement del document España 2050 que Pedro Sánchez va presentar amb gran pompa a mitjans de l’any passat, i que volia evitar que Espanya “s’estanqués” i continués creixent... a l'1,5%. La Comissió Europea també suggereix que Europa seguirà creixent a l'1,5%.
M’he entretingut a comprovar si aquest objectiu resulta versemblant, i no ho és. El motor del creixement econòmic és la incorporació de cada cop més treballadors cada cop més ben formats. Quan jo vaig néixer treballaven formalment menys d’una de cada tres dones i entre els qui treballaven hi havia menys universitaris que analfabets; ara les dones treballen gairebé en la mateixa proporció que els homes i la meitat dels treballadors tenen estudis superiors. Encara que millorem la preparació dels nostres infants, n’hi ha tan pocs que el 2050 podrem disposar d’una força laboral més ben formada però bastant més petita. La immigració tampoc no aporta cap solució perquè la que està ben formada és molt escassa i està molt disputada als països destí (a banda de plantejar un problema ètic: ¿tenim dret a deixar l’Àfrica Subsahariana sense els poquíssims universitaris de què disposa?). Amb moltíssima immigració podríem disposar d’una força laboral més gran, però molt més mal formada.
Ens hi resistim, però el cert és que el nostre món està parant, i això és una molt bona notícia.
