14/01/2022

El misteri de les opinions amagades

3 min
Pedro Sánchez i Pere Aragonès dialogant

Feia mig any que no escrivia cap article en aquest diari, a l’espera que tornessin a sortir els baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i confirmessin algunes impressions que tenim moltes persones sobre la política catalana. En el darrer article, a més, feia la proposta de realitzar una macroenquesta a 30.000 persones basada en una de les preguntes típiques dels baròmetres del CEO, la relativa a les opcions de futur desitjables, amb quatre possibilitats, una de les quals la independència. S'hi preguntaria també si la gent aniria o no a votar en una hipotètica consulta sobre el tema, aspecte vital de la credibilitat de qualsevol consulta o referèndum. En la meva opinió, aquesta gran enquesta podria servir per ajustar les demandes de l’anomenada taula de diàleg, tan criticada com incerta, no fos cas que la realitat del país aconsellés canviar els temes de l’agenda i, per tant, la naturalesa de les demandes. 

No només ningú ha fet cas de la proposta de la macroenquesta, ni a Catalunya ni a Espanya, sinó que el darrer informe del CEO per valorar la gestió del Govern –que pròpiament no és un baròmetre com els d’abans– ja no es pregunta sobre si s’està a favor o en contra de la independència, ni tampoc sobre les opcions de futur desitjables, de manera que quedem una mica orfes pel que fa al coneixement de la realitat política, i ens hem de guiar per altres enquestes, com els sondejos de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB o les que han fet alguns diaris, totes les quals indiquen un descens en el suport a la independència, i fins i tot a fer un referèndum. Recordo, en aquest sentit, que en tots els sondejos que s’han fet el 2021, si es proposa votar sobre quatre opcions, la favorable a la independència està al voltant del 34-35%, molt estable tractant-se de fonts diferents.

A la darrera enquesta del CEO, de totes maneres, sí que hi ha una pregunta que dona pistes sobre la qüestió, l'onzena, quan es pregunta sobre què es considera més prioritari, amb dues opcions a triar: resoldre el problema polític de Catalunya amb Espanya o bé gestionar correctament els serveis públics que ja tenim. Les respostes han estat: un 37,5% a favor de la primera opció i un 59,5% a favor de la segona. Continuem sense arribar al 40%. A la mateixa enquesta, el 44,4% de la població manifesta tenir una doble pertinença pel que fa a la seva identitat, superior a la mitjana dels darrers anys. Sumem a tot plegat l’evidència de la disminució de la capacitat per mobilitzar tanta gent com abans, o la brutal abstenció de les darreres eleccions, que després s’ha vist que en la seva major part va ser deguda a l’afartament, cansament i desencís polític. S’han perdut molts i molts vots pel camí, i crec que ja ho veurem a les properes eleccions municipals.

Si comento aquestes dades i l’absència d’algunes preguntes habituals, és perquè potser hi ha por de saber la realitat. Per fer aquesta anàlisi, no cal pronunciar-se a favor o en contra d’una opció, sinó lamentar-se que no es tinguin prou dades. Aquesta taula del diàleg tan complicada i poc clarificadora crec que està condicionada per les diferents percepcions d’un costat i l’altre sobre el tema que he estat comentant, summament important, ja que estem parlant de si es tenen o no els suports necessaris per demanar o fer algunes coses. Equivocar-se en aquest aspecte, en els temes de l’agenda, i tot per no voler saber la realitat del que pensa i vol la gent, pot acabar destruint no només la taula de diàleg, sinó també la política catalana, que està molt centrada en el Procés, sigui a curt o a mitjà termini, segons els partits. ¿Seria possible, em pregunto, clarificar d’una vegada el que vol avui dia la majoria de la gent de Catalunya i, de passada, definir amb precisió el que vol dir “grans majories”?