26/10/2021

El minotaure

3 min

El gran historiador Jaume Vicens Vives va utilitzar a Notícia de Catalunya la metàfora del personatge mitològic del minotaure per explicar com, de fet, els catalans havien restat lluny del poder durant segles. "El poder és la pau i la guerra, la revolució i la reforma, la justícia i la injustícia, el mal i el bé comú", va arribar a afirmar. El minotaure, doncs, esdevé una realitat quotidiana que, com a poble, cal saber manejar.

Els mallorquins també hem de torejar el minotaure espanyol. Periòdicament. El darrer pic que ho hem fet, ha estat al Senat d’Espanya. I és que la cambra alta ha aprovat desenvolupar la part fiscal del Règim Especial de les Illes Balears (REB), que atorga rebaixes fiscals per a les Illes. La iniciativa, presentada pel PP -quins cínics!- amb el suport de MÉS per Mallorca i altres forces sobiranistes, va tirar endavant amb 126 vots a favor, 105 en contra i 16 abstencions. En teoria -i recalc aquest darrer mot-, el govern de Pedro Sánchez haurà de fer cas a la majoria parlamentària, i es veurà obligat a tramitar la proposta. Es calcula que l’impacte econòmic d’aquestes rebaixes fiscals per a les Illes puguin arribar als 275 milions d’euros anuals. Ja veurem com acaba tot plegat.

Així, en el complicat equilibri de les majories de govern espanyol, el minotaure pren forma, sempre llunyà, sempre omnipresent. Aquesta situació situa la gent que estima Mallorca en una espècie d’atzucac. Per un costat, partits com El Pi o MÉS, lliures de qualsevol lligam amb formacions estatals, mai arriben a defensar els interessos dels ciutadans de les Balears a Madrid, perquè els illencs no hi confien gaire, almenys a l’hora de votar en unes eleccions generals. A més, si un dia un partit mallorquinista arribàs a tenir representació a les Corts, aquesta seria sempre testimonial. És a dir, només podria aspirar a arrabassar alguna regalia del govern central o a influir en la cosa pública de Madrid, però mai a formar part del bessó del poder. Al cap i a la fi, som vuit diputats de 350. Som massa poca cosa dins Espanya, els mallorquins, per aspirar a altra cosa. El poder, doncs, ens resta sempre llunyà, distant... perillós.

Així mateix, aquella part dels illencs que vehiculen els seus anhels, des de l’honestedat mitjançant partits com poden ser el PP, PSOE i Podem, no es troben en una situació millor. El fet de participar en organitzacions amb representació a Madrid i amb capacitat de governar l’Estat permet a aquestes persones un fil directe amb el PODER (en majúscules), però sempre de manera molt precària i perifèrica, aconseguint minsos resultats, i a vegades, de rampellada. No han estat poques les vegades que un o altre diputat nacionalista de Canàries o Catalunya aconseguia una victòria que també ens beneficia a nosaltres. Les reformes estatutàries en serien un bon exemple.

Amb altres paraules, els mallorquins no pintam res a Madrid. És, com ja he dit, la metàfora del Minotaure. L'Estat són els altres. L'Estat és, d'alguna manera, una cosa aliena. Així els polítics de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera són i seran sempre incapaços de resoldre els problemes específics dels illencs. No perquè na Francina, na Prohens o na Cladera siguin incompetents, no perquè no en sàpiguen, no perquè no vulguin fer-ho... sinó perquè, senzillament, no poden. Aquest és el nostre drama. El resultat, el coneixem tots.

Joan Pau Jordà és professor

stats