23/07/2021

Milionaris a l’espai

2 min

L’expedició dels milionaris nord-americans a l’espai exterior ha culminat aquesta setmana amb l’anada i retorn a la Terra del fundador d’Amazon, Jeff Bezos. Anava acompanyat de tres persones més: una dona de 82 anys, Wally Funk, a qui la NASA va impedir pujar als coets en el seu temps per qüestions sexistes; el germà de Bezos i un jovenet que ha desembutxacat 20 milions de dòlars per un viatge d’onze minuts. Fa certa gràcia veure com la cursa espacial de la Guerra Freda (que no tenia res de romàntic, i que ara ens mirem amb una nostàlgia més aviat malaltissa) s’ha convertit en el joc capitalista de la competició per la conquesta d’un mercat: el del turisme a l’espai, que ja va portar un altre milionari, Richard Branson, aquest mateix mes, a fer aproximadament el mateix (no va arribar més enllà dels vuitanta quilòmetres d’altura, però). Tenim tres multimilionaris –hi hem d’afegir Elon Musk–, competint també per ser els primers en conquerir el mercat de la fugida del planeta.

Musk, que encara no ha pujat a cap nau, té la intenció de fer-ho quan tot sigui més segur, i ser dels primers que facilitin la colonització d’altres planetes. Ell mateix ha assegurat que morirà a Mart, i que serà gràcies a la seva tecnologia. Tot plegat té un aire de pel·lícula de ciència-ficció, però empeltada de farsa, perquè a tot això no hi són aliens els elements d’extravagància, egolatria, o simples ganes de fer-se mirar arreu del món. 

Però és ben cert que l’exploració espacial humana no hauria d’acabar en aquell remot viatge a la Lluna. El debat ètic que això ha posat damunt de la taula, però, està servit. Fins a quin punt és legítim dedicar tants recursos econòmics al que de moment només és una forma de passatemps per a rics? Seria més defensable si es fes amb diner públic? L’arribada a la Lluna, el juliol del 1969, però, també va venir acompanyada de les mateixes crítiques: per què anar a la Lluna quan en aquest planeta encara patim de fam, malalties, desastres de tota mena, evitables, en teoria, si hi dediquéssim diners?

La gent que ha desitjat la mort d’aquests milionaris en les seves provatures, però, no deixa d’esparverar-me. Persones que, amb nom i cognoms —i no només des de perfils anònims—, lamenten que les naus no s’hagin cremat o estimbat. Bezos, en unes paraules que són tan marxistes com sinceres, ha sabut agrair als seus treballadors la proesa, afirmant que ha estat possible gràcies a la feina de cada un dels assalariats, i clients, d’Amazon. Es veu que suportem que els milionaris vagin amb iot, amb cotxe esportiu, que tinguin palaus i diamants, que es divorciïn esplèndidament, però no que, a sobre, tinguin astronaus… O que pretenguin salvar la humanitat amb la intenció de fer possible, en el futur, la vida a altres planetes. 

Tot èxit té la cara, també, dels que no tenen aquest èxit. Qui triomfa en un negoci enfonsa els seus competidors; qui es fa ric crea la desigualtat que se separa dels que continuen sent assalariats o han fracassat en els negocis. Vivim en un món pròsper, però terriblement desigual, sovint d’una manera humiliant. Quan sigui possible anar a viure a altres planetes, però la desigualtat serà encara més insuportable.  

Escriptor