Meteorologia del mes de febrer (1897)

De l’article de Comas Solà (Barcelona, 1868-1937) i gràfic de línies isobàriques del 21 de febrer de 1897 publicats aquest dijous fa 125 anys a La Vanguardia (10-III-1897). Traducció pròpia. Capdavanter del periodisme científic a Catalunya, Comas Solà va dirigir l’Observatori Fabra, des que va ser fundat el 1904, i el Servei d’Astronomia de la Generalitat republicana.

Si no fos que el calendari ens ho assegura, ningú no creuria que enguany hàgim tingut hivern. Tret d’algun període de gener en què el termòmetre va baixar a Barcelona fins a uns graus sota zero, l’estació hivernal ha estat extraordinàriament temperada, vertaderament digna de la primavera, [...] Aquesta rara particularitat ha estat general en el SO d’Europa. Les pluges han estat arreu abundoses i les glaçades de poca intensitat i durada. Jardins i camps han patit molt poc, i moltes plantes, amb fulles que ordinàriament cauen seques a l’hivern, han conservat la verdor durant l’estació que ara acaba. Així ha passat, per exemple, en moltes palmeres i en bon nombre de rosers que han florit tot l’hivern. [...] Per fer-nos càrrec més exacte de la meteorologia del febrer passat, que amb les seves altes pressions baromètriques i temperatures ha contribuït a suavitzar el final de l’hivern i ens ha donat aquesta llarga sèrie de dies formosos que encara gaudim, mirem dades de l’Institut central meteorològic. [...] L’època científicament més interessant correspon a les dues últimes terceres parts de febrer. [...] Comparem la pressió baromètrica mitjana del mes que ha acabat amb la mitjana corresponent a l’últim decenni a Barcelona. El meu càlcul dona aquests resultats: Mitjana baromètrica del febrer de 1897 = 767’94 mm. Mitjana baromètrica del decenni (febrer) = 759’30 mm. Diferència = 8’64 mm. Difícilment es trobaria en les dades meteorològiques arxivades fins ara una diferència més gran entre la pressió mitjana d’un mes i la d’un decenni. [...] D’aquest càlcul es dedueix, parlant en termes mecànics, que en el febrer passat hem suportat un excés de pressió equivalent a la d’una capa d’aire d’uns 80 metres d’altura i de densitat semblant a la de l’aire que es troba a nivell de terra; com si haguéssim viscut, en altres paraules, en el fons d’un pou d’uns 80 metres de profunditat. No notem pas en el nostre organisme, si més no de manera ostensible, aquests canvis de pressió, [...] tal com som insensibles a la pressió total de l’atmosfera i que pot avaluar-se pel pes d’una columna de mercuri la base de la qual sigui la superfície que es consideri i l’altura de la qual equivalgui a la del baròmetre, és a dir de 760 mil·límetres per terme mitjà. [...] La Meteorologia no assolirà mai un grau d’exactitud comparable al de l’Astronomia i altres ciències exactes, però és indubtable que aquell augmentarà moltíssim quan s’instal·lin arreu del món, tant en els continents com en els mars i des de l’equador als pols i des de terra fins a les màximes altures, un nombre suficient d’Observatoris, Estacions meteorològiques i aparells inscriptors que permetin a intervals bastants propers donar una idea completa de l’estat del temps a tota la superfície de la Terra. Només llavors la previsió del temps a llarg termini serà un fet i la Meteorologia una Ciència completa, les aplicacions de la qual a la vida social podran ser d’un immens valor.