Des de fa dècades el prestigi i el reconeixement del professorat a la nostra societat no ha fet més que decaure. Un professor d’institut ja no és més que un pobre desgraciat als ulls de massa gent, sembla, a qui menyspreen tant els alumnes intel·ligents, que s’adonen finalment de la farsa, com els mandrosos o toixos, que es posen a la contra de tot el que implica arromangar-se. Des de la política no s’ha sabut dotar d’eines i de valors aquesta professió, amb l’excusa del pressupost o que els instituts només eren zones de pas entre la universitat, on els vàlids acabarien de fer-se, i la formació professional, on els altres aprendrien un ofici per no morir-se de fam.
També hi ha hagut, certament, esperits acomodaticis, que han fet bo el tòpic del funcionari mandrós i escàpol, que només busca fer els mínims –repartir fotocòpies– i fugir de cap de setmana. Però la majoria són persones entregades amb passió pel saber i per la transmissió del saber, que gaudeixen explicant-se i fent del coneixement el que de veritat és: una aventura. La resta de la societat, però, s’ha quedat amb la imatge del professor inútil i perdonavides, que té dos mesos de vacances, pagues dobles i que quan pot s’agafa la baixa, no explica gaire cosa als al·lots i en el fons no voldria ser allà.
Però el que ha empitjorat l’ofici no han estat els professors sinó els alumnes; si aquests vinguessin amb vertaderes ganes de fer feina, aprendre i millorar, els professors serien els primers que al·lucinarien; si els alumnes tinguessin vertaderes ganes de fer feina i d’estudiar, la cosa podria arribar a fer-se insuportable per a tot el sistema. El que ha anat a la baixa i ho ha enrarit tot encara més ha estat la fallida de l’educació bàsica domèstica, que envia cap a les institucions –la llei hi obliga– al·lots que no tenen ganes de fer res més que mirar una pantalla o jeure.
Si els al·lots no creuen en el futur, en el coneixement, en la millor progressiva del jo i de la societat, en el fet que sabent coses poden tenir un bon futur i una bona vida, és inútil qualsevol reforma educativa, fins i tot de les condicions dels docents. Però el món que creuen conèixer els parla de futbolistes milionaris i youtubers, d’impresentables que es fan rics amb collonades i sense saber res. No els envolta una realitat on el coneixement sembli tenir gens d’importància o prestigi, i aquí rau el problema.
Sovint, el mateix professor que tenen a davant no és més que una advertència, no un exemple: com si el millor que els pogués arribar a passar de treure bones notes fos arribar a convertir-se en professor de Secundària, amb tot el que implica de frustracions i de misèries poc o molt econòmiques (ara accentuades per les vagues). La societat, el món, no els dona la informació necessària perquè acabin entenent totes les opcions i realitats que hi ha en un món vast i complex com el que hi ha fora de les aules. Un món que menysprea els professors, que es riu d’ells, talment el policia nacional que s’ha fet viral per esbatussar arbitràriament una mestra valenciana de seixanta-vuit anys.
