08/08/2023

Mercat d’estiu

5 min
Pedro Sánchez el passat 25 de juliol a la iauguració de la Galería de las Colecciones Reales, al Palacio Real de Madrid.

Puigdemont era un problema hace cinco años, hoy es una anécdota”
Pedro Sánchez, 9 de juliol de 2023

La nit electoral del 23-J va deixar unes quantes paradoxes, corregides o ampliades, en el taulell polític català, el celtibèric i gairebé també l'europeu. Potser la més evident, ratificada ahir per la Junta Electoral Central, és que el futur de la legislatura dependrà de nou dels vots de l’independentisme en general, de Junts en particular i singularment de Carles Puigdemont, president a l’exili des de fa més de cinc anys. I això que en el brogit dels primers compassos de la campanya, el president Pedro Sánchez va afirmar taxatiu, sumant-se al mercat electoral en què deshumanitzar l'exili i repartir garrotades a l’independentisme cotitza a l’alça, que Puigdemont ja era una anècdota de la història. D’anècdota mínima, ves per on i de la nit al dia, a protagonista màxim. No és l'única reubicació postelectoral. Viure per veure, en Jaume Asens també va prendre protagonisme l’endemà d’una campanya en què l’havien esvaït. Defenestrat per una part dels seus abans de les eleccions, tot Sumar va sortir a buscar-lo a correcuita aquella mateixa nit, vindicant precisament –pont amb el sobiranisme, sensibilitat antirepressiva, consciència de conflicte irresolt– tot allò que havia motivat la seva cancel·lació com a cap de llista. De fet, el referèndum que Yolanda va treure del programa electoral entra ara en la realitat postelectoral. Les caramboles i els capricis de la història, ja ho veuen. Amb un altre efecte mirall que a la casernària caserna de Vox provocava esglai, urticària i cefalea: Catalunya i el País Basc –el problema espanyol– decantaven la balança i obturaven la ultradreta, també en dimensió europea.

Des d’aquella nit, plouen paradoxes, pauses i silencis. Però com diria aquell a qui el vent s’endugué, senten aquest silenci? El silenci eloqüent, aquests dies, de Grande-Marlaska i Margarita Robles. Perquè també la història curta els lliga i l’hemeroteca llarga els enxampa, amb un reguitzell de contradiccions que riu-te’n dels sofismes. Si Grande-Marlaska ubica la lluita contra l’independentisme dins l’estratègia espanyola de lluita contra el terrorisme –en la resposta d’Interior, de setembre de 2022, al contenciós interposat per Òmnium Cultural arran de les successives infiltracions policials descobertes–, què fa negociant tot un govern amb sospitosos de terrorisme? Si Margarita Robles va justificar Pegasus per combatre els que lluiten contra la Constitució, què fa el seu govern provisional o hipotètic negociant amb forces anticonstitucionals? Al capdavall –en què quedem?– el mateix president que opta a la reelecció, Pedro Sánchez, va afirmar categòric en la penúltima sessió d’investidura que va protagonitzar el 2019 el següent: "Catalunya es regeix per una llei que no ha votat". Han passat cinc anys. I continua regint-se per una llei no votada per la seva societat. Mentrestant, Joan Esculies escriu: "En aquests anys, la Moncloa no ha volgut resoldre la carpeta catalana, sinó adormir-la".

Paradoxa addicional no menor del mercat d’estiu: l’independentisme, amb molts menys vots, és clau i manté el mateix poder, o més, d’incidència i decisió que el 2019. Ben curiós, també. Però una cosa no treu l’altra: que respecte a l’1 d’octubre de 2017, tan lluny i tan a prop, l’independentisme ha perdut més de la meitat dels vots. De 2.044.038 vots a 985.998 sufragis. I amb una altra evidència en el país de les urnes: que el PSC va guanyar les eleccions amb un 34%, que Sumar va ser segona força; el PP, tercera; i que l’abstenció i el vot útil han estat també protagonistes. Ni tan sols conjuntament l’independentisme és primera força el 23-J: amb un 28%, en mínims històrics, queda a sis punts i mig del 34,49% obtingut pels socialistes. I tanmateix, l’anomalia –i la remor– persisteixen. Perquè la societat catalana i espanyola s’han acostumat a conviure amb un exili europeu de tot un president de la Generalitat, amb l’espionatge, la guerra bruta i els infiltrats. I sí, Carles Puigdemont opera com a metonímia d’un tot que té recompte exacte: 4.200 represaliats que molts –alguns d’ells, els que ara corren a cercar suports– han minimitzat, banalitzat o justificat. I fins i tot qüestionat amb una confusió deliberadament esbiaixada: només volen comptar els que encara tenen causa judicial pendent. 550. Com si els 712 batlles investigats, els 1.066 ferits amb absolta impunitat, els 65 investigats per Pegasus o els multats amb milions no comptessin. Citem els altres, per si de cas: el teorema de "no hi ha solució sense Puigdemont" el va pronunciar també Iván Redondo el novembre de 2021 a Barcelona. I que l’autodeterminació "s’ha d’estudiar" ho va dir a micròfon obert la flamant membre del TC, María Luisa Segoviano, el gener passat.

Amb els llums llargs, un insistiria fins a la matinada que una de les veus més lúcides d’aquests darrers mesos –i anys– ha estat la del filòsof Santiago Alba Rico. En la seva anàlisi del 23-J ha afirmat dues coses sensates i raonables. La primera, que les eleccions les va guanyar finalment la dificultat. La segona, que el nus o la caixa hispànica té dues referències històriques complicades: Gòrdios i Procust. Gòrdios –d’on prové el concepte nus gordià– per qui pensa que d'un sol tall es pot solucionar tot i deslligar tots els nusos. Procust, per la criminal mania encaixadora, de minvar o allargar cossos –matxets o cordes– per encabir-los en el seu llit, de mida única, com l’Espanya eterna. Caldria afegir –Zeus, Hades i Posidó– una tercera referència mitològica: jugar a tirar els daus als déus. I una quarta inevitable, la del govern a l’ombra dels jutges que el 24-J ja feia càbales electorals via Fiscalia: ordre de detenció contra Puigdemont.

Amb el retrovisor imprescindible, atès que el fet i no fet sempre passa factura, val la pena recordar que un dia, en el convuls, llarg i laberíntic (no) procés de pau al País Basc, torpedinat també pel poder judicial dia sí i dia també, un alt mandatari socialista va dir-li a Arnaldo Otegi: "Tu creus que el motor de la història és la lluita de classes, però no, o no només; per a mi, és la casualitat i la confiança entre persones distintes". Podríem projectar que la casualitat –i fins i tot la xiripa com a factor polític– va treure el cap la nit del 23-J. I alhora caldria afirmar que la confiança entre persones distintes, en el present cas entre la Moncloa i Waterloo, no podia treure el nas aquella nit perquè ni tan sols existia.

PD. "L’amnistia no cap en la constitució". No em facin parlar d’amnisties fiscals –n’hi ha hagut quatre–. Ara bé, l’any 2002, el sotasignant va veure eliminats el delicte, els antecedents i la pena d’inhabilitació de 10 anys imposada per negar-se a complir el servei militar obligatori. Res personal. 4.000 insubmisos vam ser amnistiats o, si volen retorçar el llenguatge, vam rebre els mateixos efectes que els que provoca una amnistia. De res.

stats