Mentrestant a Espanya
Polònia i després Eslovàquia (països amb governs de dubtosa consistència democràtica) van decidir enviar avions de combat a Ucraïna, rompent unilateralment la cautela de l'OTAN sobre aquesta qüestió i exposant-se a una reacció imprevisible per part de Rússia. Les notícies sobre fallides bancàries als EUA i a Europa han excitat el corresponent pànic sobre la possibilitat d'una nova crisi financera mundial, un pànic que el Banc Central Europeu i la Reserva Federal americana intenten contenir, val a dir que sense gaire èxit. Occident segueix produint la sensació d'anar de crisi en crisi o, més exactament, d'haver-se instal·lat en una crisi permanent que es manifesta en episodis successius, tots greus, amb el temor que n'arribi algun que pugui ser irreversible. De fet, per a les víctimes de crisis com la de 2008, o la produïda per la pandèmia, o per als morts i refugiats de la guerra d'Ucraïna, o per als migrants que moren intentant travessar la mar per arribar a una Europa en flames però que ells imaginen millor que la realitat que deixen enrere, ja tot és irreversible. Tanmateix, com que el sistema continua anant endavant, ni que sigui a cegues i a empentes i rodolons, ens aferrem a la idea que tot plegat (la democràcia, l'estat del benestar, les expectatives amb les quals vam créixer i ens vam educar com a ciutadans) encara aguanta. Es fa present, a escala col·lectiva, la imatge de la gallina decapitada que segueix corrent —sense cap, sense rumb, impulsada només per la inèrcia d'uns músculs que encara podrien ser potents però que estan mancats d'intel·ligència, de vida.
Espanya, però, com deia l'eslògan, is different, i totes aquestes coses hi arriben amb una espècie de sordina, com si fossin una lenta música de fons que afecta el dia a dia del Regne al sud dels Pirineus. Tancat (en fals, però tancat com a mínim fins després de les eleccions) el conflicte entre Catalunya i Espanya, la política espanyola fa l'efecte de ser, més que mai, la política madrilenya. I el Madrid polític té la setmana que comença hipotecada per una moció de cesura que no és res més que una imbecil·litat orquestrada per un partit neofeixista. Que es tracti d'una imbecil·litat, tanmateix, no la fa menys nociva: el simple fet que Vox sigui la tercera força al Parlament, i que tingui capacitat de marcar l'agenda d'aquesta manera (ni que sigui amb l'esperpent protagonitzat per Tamames i Abascal, i encara que el resultat previsible sigui més favorable per a Pedro Sánchez i més comprometedor per al PP), ja és una pèssima notícia. Però sobretot és la constatació que el nacionalisme espanyol segueix capficat en els seus debats falsos, aliens a la realitat del món en què es produeixen, concentrat en la vella —i sovint devastadora— competició per veure qui és més espanyol, més patriota, més reaccionari, més partidari del que inventen ellos. Després els ve de nou i es lamenten del fet que Espanya tingui una fama dubtosa, tragicòmica, dins la comunitat internacional. La imatge que projectarà aquesta setmana serà una magnífica manera d'alimentar-la.
