Mentrestant, a Catalunya
A força d'acumular despropòsits, l'independentisme català ha aconseguit convertir-se en una caricatura d'ell mateix: una caricatura desfigurada, monstruosa, sense cap gràcia, i que no pot interessar a ningú més que a aquells que encara insisteixen a posicionar-se per Junts o per ERC, com si es tractés d'un concurs de cant o d'una competició esportiva. S'ha de remarcar que aquesta caricatura l'han construïda els mateixos partits independentistes i els seus dirigents i col·laboradors, i també molts de ciutadans particulars que porten anys contribuint (des dels mitjans de comunicació, des de les xarxes, des d'on sigui) a crear l'atmosfera acubada, viscosa i trista que domina en aquest espai polític. No han estat, com es podria pensar, els adversaris del nacionalisme espanyol, que també han intentat esguerrar la fesomia de l'independentisme, però no ho han sabut fer mai, ni de bon tros, amb tanta eficàcia i tanta ferocitat com ho han fet els mateixos independentistes. És cert que la ciutadania que va protagonitzar l'1 d'Octubre no s'ha esvaït ni ha dimitit de les seves idees, com es va veure la passada Diada. Però dels partits que haurien de servir d'instrument per articular aquestes idees només en queda aquest espectacle absort, desconnectat de la realitat, servit cada dia a les nostres pantalles en capítols cada vegada més lamentables.
Escric això quan encara no se sap si Junts decidirà sortir del Govern o quedar-s'hi: la decisió, naturalment, té conseqüències que segons com siguin poden ser greus. Però a la vegada, en certa manera és indiferent, perquè el mal ja està fet. A dos dies del cinquè aniversari de la que sens dubte va ser la mobilització ciutadana més gran de la història recent d'Europa, exemplar en tants d'aspectes, els partits que se suposa que la representen han dilapidat amb la seva pèssima política tot el capital que aquesta mobilització els havia deixat a les mans. El capital simbòlic, per començar, però també totes les raons de què s'havia carregat l'independentisme com a moviment connectat a una idea de radicalitat democràtica: fins i tot la repressió, el fet d'haver patit presó, exili i persecució judicial, ha perdut tot el pes que podia tenir perquè els mateixos independentistes s'han encarregat de buidar-lo de sentit i desactivar-lo. És cert que el món va mirar Catalunya en algun moment i que ho va fer amb admiració, però ara s'ha arribat a un punt que només pot provocar el desconcert o la riota.
S'ha arribat a aquest punt agre, d'òpera bufa mal escrita i encara més mal resolta, per molts de motius, però un dels principals han estat les vanitats, els personalismes i els deliris de grandesa. Un cúmul de personalitats mediocres, però inflades fins al deliri, que s'han acabat creient les pròpies mentides i confonent la realització dels propis desitjos, per estúpids que siguin, amb la llibertat d'un país. Mentre Europa i Occident es troben en un moment crític, Catalunya es mira el llombrígol de forma recalcitrant, malaltissa, irresponsable, ridícula.
