La memòria històrica i l’estranya parella
En aquest país, la memòria històrica és una matèria altament explosiva i de maneig perillós, una mica com la nitroglicerina. Aquests dies, arran de la pèrdua prematura de Dolors Genovès, excel·lent periodista i historiadora audiovisual, he recordat els seus primers, formidables documentals. Amb Operació Nikolai (1992) va reconstruir un dels crims més sinistres de l’estalinisme, l’assassinat d’Andreu Nin. Per a sort d’ella, el comunisme acabava d’esfondrar-se estrepitosament, i els hereus d’aquells que, a la Barcelona de 1937-1938, havien respost als poumistes clandestins que preguntaven On és en Nin? amb un abjecte A Salamanca o a Berlín, aquella mena de gent, ja no van tenir esma de criticar la Dolors.
El següent treball de Genovès, Sumaríssim 477, del 1994, va córrer una sort diferent. I és ben significatiu, perquè aquí el tema era un dels crims més indecents del franquisme, la condemna a mort i l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera. La diferència era que el franquisme no havia estat objecte de cap condemna ni jurídica ni moral generalment acceptada. I els fills de Carlos Trías Bertrán, un dels testimonis de càrrec contra Carrasco identificats pel documental, els germans Trías Sagnier, no podien admetre que el seu pare fos descrit com allò que havia estat: un jerarca falangista de pistola, amfitrió de Himmler a la Barcelona de 1940, acusador de Carrasco... i de Companys. En conseqüència, van promoure un escàndol contra Sumaríssim 477 –hi vaig intervenir polemitzant a El País amb Carlos Trías Sagnier, futur impulsor de Ciutadans– i van pledejar durant deu anys fins que el 2004 el Tribunal Constitucional va sentenciar a favor de Dolors Genovès i de TV3.
Per contrast amb el que va passar en diferents moments del segle XX a Itàlia, a Alemanya, a França, a Portugal, a Grècia..., a l’Espanya dels darrers quasi cinquanta anys no hi ha hagut mai una condemna legal categòrica de la dictadura de Franco, ni un consens social o historiogràfic per establir que va ser un règim criminal. Els uns perquè no volien renegar dels seus orígens personals o familiars, els altres per covardia moral o per mesquí càlcul electoral, tots els governants “constitucionals” i “democràtics” des del 1978 van apostar per la impunitat i per l’amnèsia, púdicament anomenades “concòrdia”, “reconciliació” o “passar pàgina”.
El 2007 –feia trenta-dos anys que el dèspota reposava a Cuelgamuros– l’executiu socialista de Rodríguez Zapatero impulsà una Llei de la Memòria Històrica massa tímida, insuficient, que així i tot provocà les ires d’aquell hemisferi mediàtic, polític i social espanyol per al qual el franquisme havia estat una experiència plàcida, una mena de democràcia cristiana... amb consells de guerra, tortures sistemàtiques a les comissaries i Tribunal de Orden Público, això sí. Tot just el PP de Rajoy arribà a la Moncloa a finals del 2011, congelà l’aplicació d’aquella llei.
Ara, sigui per oportunisme o per convicció, el govern de Pedro Sánchez impulsa una Llei de Memòria Democràtica que ve a ser una versió millorada de la del 2007: tant el règim franquista com les sentències de la seva pseudojustícia són declarats “il·legals”, les violacions dels drets humans investigables es prolonguen fins al 1983, etcètera. Certament, la nova norma no deroga la Llei d’Amnistia del 1977 –tant o més beneficiosa per a franquistes que per a demòcrates–, però constitueix un apreciable pas endavant.
Tanmateix, davant la seva imminent aprovació, s’ha produït una remarcable confluència de rebuigs. No, no la de Vox, el PP i Ciutadans; tothom sol ser fidel a la llet que ha mamat. Em refereixo a la confluència dels expresidents José María Aznar i Felipe González en l’hostilitat a la llei. En el cas d’Aznar, l’excusa és que “ha estat pactada amb terroristes”, en referència a EH-Bildu. Si els dirigents d’aquesta formació basca fossin tan sols sospitosos de terrorisme, i amb la judicatura que tenim, ja serien a la presó. Però és que Aznar hauria rebutjat la Llei de Memòria encara que hagués estat pactada amb el grup parlamentari dels querubins i els serafins. ¿Com podria un net de franquista, fill de franquista i falangista ell mateix de jove acceptar que aquell règim sigui declarat “il·legal”? Per això vol derogar-la quan encara no ha estat promulgada.
¿I què direm de Felipe González? La seva antipatia per Pedro Sánchez –a qui intentà liquidar políticament la tardor del 2016– és pública i notòria. A més –deixin-me ser benèvol– potser l’incomoda que un gran estadista com ell no hagués fet res en matèria de gestió pública del passat, de pedagogia sobre què va ser la dictadura, durant els anys 1982-1990, quan hauria pogut fer-ho sense cap oposició rellevant, i que ho faci ara aquest mindundi instal·lat a la Moncloa.
Sobretot, em fa l’efecte que Aznar i González, autoerigits en sacerdots suprems del culte a la divinitzada Transició, fulminen qualsevol cosa que pugui qüestionar-la. Recorden els Cánovas i Sagasta de fa un segle i mig, guardians zelosos d’una altra Restauració, amb els seus turno pacífico, encasillado, caciquismo, etcètera. Potser han oblidat que aquella fórmula, basada en la mentida i l’exclusió, acabà en desastre.
