De la crònica de corresponsal a Madrid enviada fa noranta anys per Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Veu de Catalunya (5-IV-1934). Acudit gràfic de Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) aparegut l’endemà –tal dia com avui– a primera plana d’aquell diari i relatiu al mateix episodi parlamentari interpretat per Pla també des de l’òptica partidària de la Lliga Catalana. Peu del dibuix de Castanys on apareix destacat Indalecio Prieto: “Decididament, el Parlament més apropiat per a un socialista és la Monumental”.
Amb una assistència inusitada de diputats i una atmosfera que, en certs moments, ha estat irrespirable, el senyor Alba [Santiago Alba (Zamora, 1872-San Sebastià, 1949), president de les Corts, Partit Radical] ha posat a mitja tarda, a l'aprovació de les Corts, la proposició per a l’aplicació de la guillotina al projecte de llei d'havers de la clerecia. Amb aquest motiu, han parlat quatre oradors d'esquerra: Gordón Ordaz [Partit Radical-Socialista], De los Ríos [PSOE], Santaló [ERC] i el comunista Bolívar, a part del primer signant de la proposició de guillotina, Pérez de Rozas [José Pérez de Rozas Masdeu (1882-1959), Partit Radical]. Les intervencions d'aquests senyors, totes violentes i, en certs moments, d'una feblesa polèmica visible, han donat origen a una sèrie d'escàndols d'una vivacitat rarament vista en aquest Parlament. En certs moments, la passió ha arribat al roig viu. Ha costat Déu i ajuda que els diputats no arribessin a les mans. S'ho han dit tot: canalles, criminals, assassins, lladres, traïdors, cochinos. Aquestes imprecacions s'han creuat principalment entre radicals i socialistes. Ha estat un espectacle lamentable i encara s'ha pogut salvar una mica el decòrum per la impassibilitat i la correcció que han mantingut diputats de Lliga Catalana, CEDA [dretes] i agraris. El senyor Alba ha presidit com sempre: d'una manera feble, incoherent, amb alts i baixos d'humor incomprensibles. Feta la votació, el quòrum ha estat obtingut triomfalment. Han votat per l'aplicació de la guillotina 294 diputats; en contra, 66. És el quòrum més nombrós de la història parlamentària d'aquest país. [...] Aquest èxit ha provocat escenes d'entusiasme exactament iguals, però en sentit contrari, a les que es produïren a les Corts Constituents. Després s'ha passat a votar la llei d'havers de la clerecia, pròpiament dita. S'ha votat el text de la llei normalment; però en el moment que s'anava a produir la votació definitiva, el senyor Prieto [Indalecio Prieto (Oviedo, 1883-Mèxic, 1962) PSOE] ha parlat un moment per a remarcar la manca d'un requisit del reglament. El que ha dit el senyor Prieto ha desencadenat l'escàndol més gros que jo hagi mai vist en aquest Parlament. Ha estat circumscrit als radicals i als socialistes. Han estat vint minuts infernals, durant els quals el President ha estat impotent per a dominar l'escàndol. El que han dit els socialistes als radicals i els radicals als socialistes, no es pot pas reportar, per no ofendre les oïdes dels lectors. Ha estat una de les escenes més lamentables que s'han presenciat en aquest Congrés; una escena que fa dubtar, amb gran fonament, de la possibilitat que el règim parlamentari subsisteixi amb la concentrada passió que regna entre els partits i les dificultats que troba la convivència general. Posada a votació definitivament la llei, ha estat aprovada per 281 vots contra 6. Ha estat, tot plegat, un gran triomf per a les dretes, però totes les persones serioses han patit les escenes de ferocitat verbal; ferocitat que més endavant pot prendre aspectes més contundents i més greus. [...]
