Els enemics de sempre
A tots els països de l’entorn europeu i americà hi ha partits d’extrema dreta. Des de la caiguda del feixisme dictatorial, i de la impossibilitat d’arribar a les institucions per mitjans que no siguin els electorals, que aquesta dreta ja no és indubtablement feixista, sinó que agafa la màscara precisament del populisme prefeixista, el que va donar pas al feixisme a molts països fa tot just un centenar d’anys. A les democràcies sòlides, com per exemple la nord-americana, la dreta, per molt carrinclona i conservadora que sigui —la Bíblia i el rifle—, per molt que s’oposi a la immigració (en un país on a banda dels quatre indígenes que van sobreviure, tothom és fill de la immigració…), venera les seves pròpies institucions democràtiques, amb un fetitxisme d’acte de fe revelada, que els porta a no qüestionar la seva Constitució ni el sistema de votacions. Ja s’ha dit molts cops que sovint el feixisme sobrevola els EUA, però que sempre acaba aterrant a Europa. El trumpisme va ser una forma de populisme salvatge i nociu, que tanmateix no ha fet que el progressisme nord-americà reaccioni, ni fa quatre anys, amb un candidat més sòlid que Biden, ni ara, quan Trump pot tornar a repetir contra un president que sembla una mòmia alimentada amb aspirines. L’electorat haurà d’elegir entre un zombi o un dimoni, i tot perquè els demòcrates —i segurament el progressisme d’arreu del globus— no saben construir un discurs esperançador més enllà de l’embafada d’esperança i retòrica d’església que va ser Barack Obama.
A Europa les coses no estan gaire millor. La dreta sap què vol vendre i l’esquerra només s’hi oposa per inèrcia i mercadotècnia de la por. L’esquerra ha quedat en una obsolescència de programes —més enllà de la defensa de minories i polítiques «de gènere»— mentre que la dreta ven identitat, seguretat i prosperitat sense manies ecologistes. La manera d’informar-nos també ha canviat; les xarxes socials són una forma de populisme algorítmic que hi rema a favor. El ressò que té el discurs antiimigració és enorme davant d’una esquerra que vol distreure l’electorat cap a altres 'culpables' (l’oligarquia econòmica i la seva guàrdia pretoriana). I sense que en cap moment es pugui dubtar que la immigració, des del sentit comú i la veritat informativa, pugui comportar la seva pròpia problemàtica. Idees com la del bé comú, o el màxim benestar per al màxim de persones, l’utilitarisme, el respecte a la llei racional, la convivència, fins i tot l’autoritat civil, la cultura i la llengua d’acollida, tot això semblen antigalles davant del discurs més sentimental i populista dels enemics malvats i les persones oprimides. Bones polítiques d’immigració ens estalviarien haver de trencar-nos el cap amb debats sobre identitats absolutament inútils o malintencionats, a casa nostra, en clau castellanista. La dreta s’aprofita de la desorientació contemporània; sempre ho ha fet: dona pertinença i solucions retòriques, culpables a voler i mà dura. L’esquerra s’ha abocat a cultivar el pànic cultural, a parlar de transsexualitat i minories, oblidant, però, els vertaders desemparats.
