09/06/2022

“Matisa, Gabriel, matisa...”

2 min
Gabriel Rufián a 'Planta Baixa'

La barrabassada de Gabriel Rufián titllant de “tarat” Puigdemont s’ha viralitzat, fent honor al premi al parlamentari 2.0 que havia rebut la nit anterior. Però la potència mediàtica del comentari desafortunat ha eclipsat la situació en què va ser expressat. I no perquè suavitzi la frase. Tot al contrari: perquè encara la fa més increïble i definidora del personatge.

Dimecres al migdia, quinze minuts abans de les dotze, Ricard Ustrell entrevistava el portaveu d’ERC al Congrés. No es tractava d’interrogar-lo sobre les darreres vicissituds entre ERC i Junts, ni de fer-lo respondre a unes declaracions d’un contrincant polític que havien anat massa lluny. Era una connexió més aviat lleugera perquè Rufián parlés del premi que li havien lliurat els periodistes. Una conversa distesa que, per a qualsevol polític, era fàcil i fins i tot agraïda.

Ustrell li va començar demanant pel valor de les xarxes a l’hora d’acostar la política a la gent. Rufián, amb un to desmenjat, contestava relaxat. En algun moment se li va escapar un riure foteta. Era com si volgués subratllar la intranscendència de tot plegat. I va acabar donant una resposta premonitòria: “Al final un tuit és una frase. I fa molt de temps que la política es resumeix en frases, en missatges, en eslògans. Per bé i per mal. Hi estic a favor”. Ustrell aleshores li va demanar si recordava alguna piulada que hagués fet i que després se n’hagués penedit. El periodista li va ficar el dit a la boca segurament sense imaginar-ne les conseqüències. Maiol Roger va apuntar fugaçment: “Les 150 monedes de plata...” Inicialment, Rufián va lamentar alguns tuits que havien ferit alguns dels seus companys d’hemicicle i va admetre que segur que s’havia excedit alguna vegada i que era impossible “no cagar-la mai a la xarxa”. A continuació, tot solet i sense la pressió de ningú, va deixar anar l’atzagaiada: “Dir que amb un tuit meu es va proclamar la independència de Catalunya és de tarat. Tarat és qui la va proclamar, no qui publica un tuit”. Després d’un breu silenci prou simptomàtic, Ricard Ustrell li va advertir amb parsimònia: “N’acabes de fer un altre, de tuit, Gabriel, amb aquesta frase”. I amb la mà a l’orellera, des de davant del Congrés, Rufián deia: “No, no, no....”, tot enriolat. I el presentador, veient que potser se’n penedia, li va donar l’oportunitat d’ampliar el comentari: “Matisa, Gabriel, matisa, si vols...” I Rufián, satisfet, va donar per acabada la conversa: “No, no. Un plaer”.

No va caldre afegir res més. Ricard Ustrell i Maiol Roger reien per sota el nas amb la bomba que Rufián acabava de fer esclatar en el seu programa. Feia estona que a la part inferior de la pantalla es llegia en lletres majúscules: "DIA DE RESSACA AL CONGRÉS". El rètol va adquirir un nou significat. Si al principi subratllava el caràcter festiu de l’entrevista, de cop semblava una al·legoria còmica per donar context al desencert del portaveu d’ERC.