La mare goril·la i jo

Filla, te l’he enviat avui, perquè riguis i em diguis “tova” i “pelleringa”, com toca, però perquè també entenguis —ara no, un dia— què és l’amor incondicional. Em sembla que no escric de res més, jo. D’aquest misteri. I n’escric perquè és ara que l’entenc. És el vídeo de la mare goril·la, que va parir per cesària. Entra en una cambra on hi ha el bebè goril·la embolicat. Els cuidadors l'hi han posat allà, perquè, suposo, no és normal que l’aculli. Per tenir un part per cesària cal la civilització, el cervell, l’evolució. Primer, no el veu. El bebè aixeca la mà. Un gest a mitges instintiu, a mitges atzarós. Llavors, la mare el veu i s’hi precipita. L’agafa. Se’l posa contra el pit. El bressola.

Aquest vídeo em posa al costat, talment al costat, de la mare goril·la. El fet que el part fos per cesària fa que ella, quan veu el bebè, entengui que l’ha de cuidar, que no pot evitar estimar-lo. M’ajunta, aquesta fúria amorosa amb un bebè que no acabes de veure que “surt de tu”, amb tots els pares adoptius del món, també. Bressolar. Un gest atàvic que fa la goril·la. Que properes som, aquesta goril·la i jo. Entenc que ella, com jo, mataria, li trauria els ulls a qui li fes mal al seu bebè. 

Filla, sempre t’enrius de mi quan veiem sèries de segrestats i abusadors i dic, mig en broma, mig seriosament: “A aquest, si et fes res, el mataria!” M’imites per deixar clar que segur que no podria. Els meus somnis estan plens d’atacs a tu i de rescats heroics per part meva. Escalo balcons, mato dolents, sempre et salvo. L’altre dia vas trigar a tornar i no tenies “dades”. Van ser uns instants mòrbids de patiment màxim. Aquell patiment ho ocupava tot. Quan vas arribar vaig cridar amb un excés d’emotivitat que no em fa gens madura. Però la goril·la bressolava el bebè. Jo també ho vaig fer. Segur que ella, a la seva manera, també somnia que el salva dels humans.