11/08/2023

A les mans d’en Vicenç

Record haver pontificat oralment i de forma escrita, fa devers un quart de segle, contra el vicepresident Pere Sampol, que, a més, en aquell moment era també el conseller d’Economia, Comerç i Indústria. Hom no sabria exactament què hi veia aquest servidor vostre de dolent o criticable en la gestió del vicepresident montuïrer. Diguem-ne que unes ganes de sentir-nos, aquells joves d’aquell temps, més independentistes, més a l’esquerra, més alternatius, més qui sap què. El PSM, com sempre ha passat quan ha governat, semblava sempre fer menys i fer-ho més a poc a poc del que caldria esperar d’un partit que originàriament naixia per defensar llengua, terra, país i, a més, servar una òptica marxista. No debades, molts dels militants del PSM d’aquella època venien del PSI i anteriorment, com el mateix Sampol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional).

Sampol, en un símptoma clar de la manera de funcionar de l’esquerra sobiranista illenca, ens va agradar més sempre a la contra. “Vostès se’n van de putes amb els doblers del poble i encara venen aquí a renyar els diputats perquè fan preguntes”, deia i s’indignava Sampol, per acabar amb el mític “és que és es colmo”. El diari de sessions ho va recollir com “el súmmum”, però el document audiovisual va deixar constància per a sempre de l’eloqüència parlamentària, i carregada de raó, de Sampol. Després va pegar el bot al Senat espanyol, no per elecció directa, sinó per designació autonòmica. Alliberat de la cotilla governamental, el montuïrer va comprendre que “Espanya no té remei” i va semblar retornar a aquell idealisme sa i necessari de l’era del PSAN, en una etapa que va ser àmpliament celebrada pel sobiranisme d’aquí i que va suposar un colofó magnífic a la carrera política de Pere Sampol. Damià Pons, Mateu Morro, Sebastià Serra eren altres líders, tots homes (la política del segle XX, com el Soberano, era cosa d’homes), d’un partit que sempre semblava aigualir el discurs per ampliar l’espectre. Com si governar significàs sempre claudicar.

Cargando
No hay anuncios

Avui el PSM està diluït en una nova marca que anomenam MÉS i que ha aconseguit aglutinar forces que tensionaven antigament i de forma externa la postura ideològica i governamental del partit. Esquerra Republicana, Iniciativa-Verds, Entesa per Mallorca… Semblaria que amb aquesta presumpta pau interna (sempre són presumptes, les paus internes en política) els resultats haurien d’excel·lir, però podríem dir que, simplement, MÉS aguanta el cop.

L’esquerra a les Balears ha perdut les eleccions. Ja no hi ha cadires. Ja no hi ha fermalls. Ja no hi ha possibilisme. Ni claudicació. Només ens queda la barbàrie que, mal dissimulada, ens volen imposar aquests dos migjorners que ara ens presideixen al Consell i al Govern autonòmic.

Cargando
No hay anuncios

Mentrestant, Pedro Sánchez anticipa eleccions i agafa tothom amb el peu canviat. MÉS, per descomptat, no en va ser cap excepció. Vaig dubtar fortament d’anar a votar. No sé si m’havia passat mai. De fet, mai fins ara havia votat un partit espanyol com a marca, edulcorada, això sí: Sumar MÉS. Sumar dins Espanya? Sumar amb Espanya? Això sí, amb el número u per a Vicenç Vidal.

Tot i que entristeix veure la natural decepció que hi ha al Principat entre els votants independentistes, també és motiu d’orgull i d’enveja percebre que és on més ha pujat l’abstenció. Si no se senten representats pels partits sobiranistes, no s’hi sentiran per cap altre que no ho sigui. I per això no voten. Perquè Espanya és una altra lliga, un altre país. I entristeix veure com aquí, negats dins una mar de confluències, el sobiranisme queda sense marca i envia un diputat per primera vegada a la seva història, però que serà un entre trenta-un. De moment sabem que el compromís ineludible de Vidal és assegurar la investidura de Pedro Sánchez, si es dona el cas. Mans fermades. Res a veure amb Míriam Lloveras i molt poc amb Gabriel Rufián.

Cargando
No hay anuncios

La dreta espanyola va sempre de cara. Ens volen aniquilar com a poble, ho diuen. I ho intenten. L’esquerra, en canvi, sempre ens fa jugar a la puta i la ramoneta, que deia aquell. Sabem, per experiència, que no compleixen el que diuen, que ens compixen i que, amb subterfugis i somriures, amb toquets a l’esquena i filibusterisme parlamentari, acaben fent, pel que fa a nosaltres, el mateix que hauria fet la dreta.

Hom té dubtes si un país que vol ser lliure ha d’enviar ningú a esqueinar a la metròpoli, on, per cert, ens humilien a fer-ho en la llengua imperial. Hom té dubtes que si hi som de la manera que hi som arribem a pescar res més que mentides i traïcions.

Cargando
No hay anuncios

És a les mans de Vicenç Vidal ajudar-nos a esvair aquestes pors i, més enllà de la investidura, marcar perfil propi, diferenciar-se en el relat, en les formes i en la reivindicació del país que l’ha votat. A les mans seves és esdevenir un Pere Sampol al Congrés dels Diputats espanyol i no sols pactar el millor per a nosaltres, sinó incomodar els mateixos companys seus d’aventura quan convengui i quan sigui necessari.

Si no és així, no m’hi tornaran a veure.