Mallorca serà ‘cutre’ o no serà

L’altre dia, vaig fer una excursió per la serra de Tramuntana. La volteta –curta, serem sincers– va acabar amb un premi. Un bon dinar en un poblet de postal. A la petita plaça de la vila, entre bars i guiris en bicicleta, em vaig trobar una escena ben curiosa: trenta cadires de plàstic ocupades per padrins, amics i alguna criatura. Era una xerrada, diríem, “del rotllo”. Un micro que no funcionava del tot i cartells aferrats a la cel·lofana eren l’únic decorat. El presentador alçava la veu de tant en tant, competint amb la indiferència dels visitants i les veus dels cambrers cridant comandes a la terrassa del costat. Era una escena modesta, domèstica, massa poc espectacular pels temps que corren. No hi havia càmeres de televisió ni influencers fent stories. Només gent del poble, escoltant un home del poble, parlant d’algun esdeveniment local. 

Davant aquell panorama, un dels meus acompanyants va deixar anar un “que cutres”, que, sincerament, resumia bastant bé la primera impressió de tot plegat. I sí, ho vaig entendre. En un món on tot ha de lluir perfecte per Instagram, aquell acte a la plaça tenia un aire casolà, improvisat, fins i tot una mica trist. Però cal anar alerta abans de riure-se’n o de menysprear-ho. Perquè avui, allò fàcil és seguir el guió del turisme: fer-ho tot en anglès o castellà, dissenyar-ho tot per agradar al visitant i convertir Mallorca en un aparador sense ànima.

Per això, jo en aquella plaça no hi vaig veure una escena cutre. Vaig veure-hi resistència. Gent que s’estima la seva terra, la seva llengua i la seva cultura, i que, tot i els obstacles, continua tirant endavant. Perquè allò no era cutre per deixadesa, ni per manca de capacitat, sinó perquè era el que es podia fer amb els recursos que hi havia. I aquesta és la història de Mallorca: fer el que es pot amb el que es té. 

Hem de tenir clar que a casa nostra no és que la gent no sàpiga organitzar un acte. És que no hi ha pressupost per fer-lo millor i, normalment, s’organitza amb les institucions a la contra. Deixant de banda l’èpica, aquest acte que vaig veure era la viva imatge d’un país petit que sobreviu com pot. Un país que fa cultura a la plaça amb un micro que no funciona mentre, a pocs metres, desenes de turistes passegen sense saber que aquella gent hi era abans que ells, que aquell poble existia molt abans que Booking i Ryanair el descobrissin. 

Però clar, és més fàcil riure-se’n. És més fàcil pensar que els illencs som uns ignorants incapaços d’organitzar res amb cara i ulls. És més fàcil posar-se de costat i sumar-se a la majoria dels mallorquins que viuen en el “tanmateix”. 

L’exemple més clar d’aquesta situació és la Festa de l’Estendard, aquella celebració que, tot i ser la més antiga d’Europa, ha deixat de rebre suport institucional perquè no encaixa amb el relat oficial. Emperò la festa no ha mort. Perquè la gent que pensa que Mallorca és un país, que sap que la seva història no es pot esborrar amb un ple del Consell ha continuat celebrant-la. Sense permís del poder. Sense grans pressupostos, sense actes pomposos, però amb més dignitat que la que hi ha a qualsevol despatx d’aquest Govern. Recordem, doncs, que aquests any s’han organitzat una trentena d’activitats, amb xerrades, cercaviles, conferències i ofrenes florals. No hi havia focs artificials, ni grans escenaris amb il·luminació espectacular, ni discursos solemnes retransmesos per IB3. Però hi havia una convicció ferma, una consciència col·lectiva que la Diada no és una qüestió de calendari, sinó de pertinença. 

Així que la pròxima vegada que topeu amb un acte de fireta, no us en rigueu. Potser és un concert amb l’altaveu que grinyola, una xerrada on el micro no funciona o una presentació de llibre on gairebé tothom es coneix. Però en lloc de fer-ne escarni, aturau-vos a reflexionar un moment. Recordau que l’alternativa, en molts de casos, seria no fer res. Que no hi hagués concert, ni llibre, ni xerrada. Que el poble callàs. Que quedàssim a casa mentre el carrer es buida de vida i de sentit. 

Però no. Hi ha qui persisteix. Hi ha qui, amb una mica de cinta adhesiva, quatre cadires plegables i moltes ganes, continua fent coses. I això en aquesta terra nostra és heroic. Cada acte petit, cada celebració sense pressupost, cada activitat que s’organitza a contracorrent, és un acte de dignitat, i això és importantíssim. Perquè vivim en una illa on ens volen muts. Ens volen precaris. Ens volen contents amb les molles mentre ens treuen el pa… i a sobre, ens demanen que somriguem mentre el nostre món es desfà. Ho tenim tot a la contra: un Estat que ens ignora, polítics que miren cap a una altra banda i una cultura que només valoren si es pot vendre. Però aquells que estimam Mallorca encara hi som. I mentre hi siguem, no callarem. Perquè Mallorca serà cutre o no serà. I amb orgull.