La Mallorca buida
PalmaCada setmana, entre 2021 i 2024, a Mallorca s’han construït cinc nous xalets en sòl rústic. No és una metàfora ni una percepció subjectiva, són dades. Dades aportades per Terraferida, un col·lectiu que torna a l’esfera pública amb una feina rigorosa, pacient i incòmoda, com ho són sempre els números quan desmunten relats oficials. En temps de renou sovint confús, cal celebrar que algú torni per posar xifres damunt la taula i ho faci per reforçar reivindicacions assenyades.
Cinc xalets per setmana, poca broma. Això és més de 200 construccions anuals en un territori que, en teoria, havia de quedar fora de la lògica urbanitzadora i que hauria de ser per al necessari impuls de l’agricultura i la protecció del medi ambient.
En tot cas, davant aquestes xifres, el primer que ens hauríem de demanar és quantes d’aquestes grans cases estan realment habitades. La resposta, encara que no estigui sistematitzada, és coneguda: la majoria estan buides gran part de l’any. Destruïm territori per no res, perquè aquest degoteig constant de xalets no resol en cap cas el problema de l’habitatge. Aquestes cases no neixen per donar resposta a una necessitat social. Es compren i es construeixen com a inversió, com a refugi de capital o com a espai d’esbarjo esporàdic per a persones que solen tenir casa per triar: avui a Mallorca o a Eivissa, demà als Hamptons. També serveixen per llogar-les en negre, per “acollir-hi amics” –en diuen– o, senzillament, per guardar-les i multiplicar-ne el preu al cap de poc temps en operacions especulatives que, fins ara, donen molt més rendiment que qualsevol altra inversió convencional.
Fa temps que hauríem d’haver assumit que l’habitatge no pot continuar sent un bé destinat a l’especulació. El govern espanyol acaba de demanar, per a les Canàries, la possibilitat de limitar la compra d’habitatges a estrangers. No ho ha fet per a les Balears. Aquí, a més, el Govern del PP no ho vol i els partits d’esquerres només ho han reclamat quan ja no governaven. Amb les Balears, tothom posa el comptador de la caixa en marxa.
I això que les Illes tenen una singularitat tan evident que, si aquí no mereixem poder establir limitacions, no hi ha cap altre lloc que les mereixi. Som un territori finit, tensionat fins al punt que la gent no pot accedir a un habitatge tot i tenir un sou mitjà, però també som un territori on la demanda global és infinita. Per això és una trampa que diguin una vegada i una altra que si no construïm més no hi haurà habitatge. És un discurs interessat. El món és molt gran i sempre hi haurà centenars o milers de persones amb més doblers disposades a comprar. Construir més, en aquest context, només accelera la pèrdua de territori i agreuja el problema. El problema de l’habitatge, el del paisatge, el de l’economia, el de l’alimentació, el de l’educació i el de la sanitat, entre tants altres. En definitiva, agreuja la majoria dels problemes de la gent que viu –i vol continuar vivint– a les Illes.
