Mallorca: entre ‘La Balanguera’ i el món
Hi ha idees que neixen en un despatx. Altres, a una sobretaula. I després hi ha les idees que apareixen quan algú fa massa temps que pensa en una mateixa pregunta i decideix que, en lloc de continuar remugant tot sol, és millor reunir gent i posar-la a discutir en públic. La jornada La identitat mallorquina al segle XXI: continuïtats, fractures i relats pertany, sens dubte, a aquesta tercera categoria.
La jornada, organitzada pel professor Ernest Carranza a Can Oleo, a Palma, reuní perfils diversos, però molt complementaris. Així, Miquel Sbert i Andreu Ramis varen reflexionar sobre el paper de les tradicions en una societat en constant transformació; Mercè Picornell va oferir una mirada especialment suggeridora sobre les noves maneres de participar en la mallorquinitat; i finalment, Antoni Janer va coordinar una taula rodona.
Com passa sovint amb les bones converses, les jornades no es van acabar perquè s’haguessin esgotat els arguments, sinó perquè els bidells ens varen recordar que, per molt que discutíssim sobre el futur de Mallorca, l’edifici tancava a una hora determinada. I potser aquest és el detall més important de tots. Perquè, més enllà de les ponències, el que realment va valer la pena va ser la conversa.
Feia molt de temps que no gaudia tant d’un debat públic. Érem pocs, sí, però potser aquesta era una part de la gràcia. No es tractava d’aquelles xerrades on, abans de seure, ja saps exactament què et diran i on tot acaba essent una suma de monòlegs paral·lels. Aquí va passar una altra cosa. Es respirava aquell ambient lletraferit que cada vegada és més difícil de trobar: un espai on es pot discrepar sense necessitat de convertir qualsevol diferència en una trinxera.
També he de dir que jo també vaig posar el meu granet d’arena amb una comunicació. Es titulava Relats en disputa: història, símbols i identitat a la Mallorca contemporània. La meva intervenció partia d’una idea molt senzilla: les identitats no sorgeixen espontàniament, sinó que són una construcció social. I, precisament per això, també són objecte de disputa.
A Mallorca, aquesta disputa és visible a tot arreu. Als noms dels carrers, a la senyalització pública, a l’escola, a les diades commemoratives o en la presència dels símbols institucionals. Que soni La Balanguera a un supermercat. Que un influencer mallorquí circuli amb naturalitat per les xarxes socials. Que una festa popular sigui percebuda com a pròpia per persones de perfils molt diferents. És aquí, en aquests gestos aparentment insignificants, on es construeixen les hegemonies culturals.
Aquesta pugna no es divideix en dos bàndols perfectament delimitats. Entre l’espanyolisme i el nacionalisme, diríem. Els debats identitaris, més aviat, es mouen en una escala de grisos. Perquè la realitat és molt més complexa del que sovint suggereix la tele. Tots sabem que a Mallorca es pot reivindicar la llengua catalana sense qüestionar l’actual encaix institucional; que et pots sentir mallorquí i espanyol alhora; o que es pot defensar un major autogovern sense ser independentista, per dir alguna cosa. En el fons, el debat és molt simple: qui té la capacitat de definir què és Mallorca?
Ara bé, convé no perdre la perspectiva, perquè hi ha un fet difícil de rebatre: malgrat tots els matisos, la identitat espanyola a Mallorca gaudeix d’una salut envejable. El seu gran triomf ha estat aconseguir que, per a una àmplia majoria de la població, sentir-se mallorquí i sentir-se espanyol no siguin identitats en conflicte, sinó perfectament compatibles. Com ha assenyalat l’historiador Ferran Archilés, el projecte nacional espanyol no només no ha fracassat, sinó que ha demostrat una notable capacitat d’integració, incorporant la diversitat regional dins un relat àmpliament assumit com natural.
I és aquí on apareix la gran pregunta: cap a on va la mallorquinitat? La resposta és que ningú no ho sap del cert. Però sí que sabem una cosa: les identitats no són immutables, sinó que evolucionen a mesura que ho fan les societats. Pensar que la Mallorca del futur serà exactament igual que la d’avui és tan ingenu com creure que la Mallorca actual és la mateixa que la de fa cinquanta anys.
El que jo crec que pot passar és que emergeixi una mallorquinitat ‘light’. Aparentment menys ideologitzada, capaç d’integrar una societat cada vegada més diversa sense renunciar a una part de la cultura i de les tradicions. En aquest nou context, cal assumir que aquesta nova societat inclourà, inevitablement, mallorquins d’orígens diversos que només parlaran castellà. La qüestió que resta per resoldre, al meu entendre, és si aquestes noves identitats quedaran reduïdes a una expressió purament folklòrica o si, per contra, es transformaran en un projecte col·lectiu amb capacitat d’interpel·lar les noves generacions.
Això, probablement, sí que dependrà del que els mallorquinistes siguem capaços de fer.
