EscriptorLa senzillesa ens facilita la comprensió de les coses per la reordenació de la seva complexitat, sense perdre ni desvirtuar en aquest procés l’essencial d’allò que es vol fer més accessible. En canvi, la simplicitat sacrifica elements necessaris, però que exigeixen un esforç de comprensió. Els diccionaris em poden condemnar pel que acab d’escriure, ja que tendeixen a establir la sinonímia d’aquests dos mots, però no crec que la condemna, si és que arriben a tenir en compte la presumpció de servidor, impliqui situacions de gran incomoditat.
La diferenciació apuntada em balla pel cap arran de l’empobriment –fins a la indigència intel·lectual, moral, cultural i política– dels discursos pels quals avança la campanya electoral fins a la possible catàstrofe de diumenge que ve. PP, Cs, PSOE i Vox –sobretot, però no només– sembla que no volen reconèixer la complexitat de les coses, perquè aquest procés els perjudicaria enormement, implica obrir tota la veritat a la llum. Més s’estimen presentar-les brutalment simples, de forma que clamin per mesures repressives de gran calat. Són mesures que tendrien greus conseqüències a curt, mitjà i llarg termini, però ells prefereixen anunciar-les com un passeig de cap al que consideren normalitat democràtica i/o constitucional. Per poc que s’hi pensi, l’aplicació d’aquestes mesures/càstigs a Catalunya, font de tots els mals, crearia un estat de revolta constant que convertiria la bretxa actual en una nova falla –potser implicaria desplaçaments irreparables. Ara encara es parla de ponts, però la pregària d’Espriu a Sepharat, “fes que siguin segurs els ponts del diàleg”, comença a mancar de base, s’han obert les comportes a les fúries atàviques que tot ho assolen. Hi haurà qui pugui reconstruir els ponts que ho resisteixin?
La simplicitat, lluny de reflectir una sensibilitat franciscana o naïve, és un producte altament tòxic, que condueix la persona a objectius embullats i cruents. Vegeu-ne un exemple real. Sentit en un bar del centre de Palma: A: “A Catalunya? Cuirassada Brunete i la Legión!”. B: “Però..., i quan hi siguin...?”. A: “A matar tot aquell que surti de fila”.
Tot plegat, ho saben els líders de la simplicitat, hereus d’una concepció de la Història que no eludeix les seves expressions més cruentes, les solucions que en una setmana haurien d’assolir objectius victoriosos. Tot explicant la situació i les seves medicines a la població de manera simple –això és el populisme–, l’han menada als aspres terrenys on tan sols creixen la còlera, la ràbia i la set de venjança.
