El mal no prevaldrà
De dijous horabaixa ençà que habemus papam i no: cap dels vaticinis ni les porres dels vaticanistes d'ocasió van ni encertar que l'escollit hagués de ser Robert Francis Prevost, de Chicago però nacionalitzat peruà. De fet, ni tan sols s'hi van acostar. I no, l'Església no ha iniciat la contrareforma, com sí que preveien la gran majoria dels auguris preclars, ni ha caigut en mans dels sectors ultracatòlics que segons alguns tenien preparada una ofensiva imbatible. I no, el papa Francesc no devia ser tan desordenat ni tan taral·lirot com alguns el pintaven, perquè el conclave ha donat continuïtat al seu llegat doctrinal, pastoral i polític. Si això hagués passat després del pontificat d'un papa conservador, una munió d'analistes amb els ulls en blanc estarien parlant de la subtilesa d'una tradició de dos mil anys de diplomàcia, etc. En canvi, si succeeix a l'hora de donar el relleu a un papa progressista, resulta que es tracta d'una carambola. Torna a imposar-se, per tant, la llei no escrita de la rebaixa automàtica de la valoració quan els progressistes assoleixen –o mantenen– cotes de poder.
La frase del títol ha estat profusament repetida i comentada aquests dies, i en aquest mateix diari ja l'analitzava, divendres, Antoni Bassas. Però cal repetir-la, perquè són paraules importants: són un mot de poder. És un posicionament, una crida i una declaració de principis i d'objectius, tot a la vegada. El mal no prevaldrà. Caldria que molts ho comprenguessin amb els ossos, que ho entenguessin íntimament. És difícil, perquè hauria de començar per entendre que el seu poder com a governants és estèril si està abocat al mal. Pitjor que estèril, és nociu. Pitjor que nociu, és abominable. Ja deia William Blake, el poeta que estava en contacte amb els éssers no visibles: “Qui pot fer i no fa, crea pestilència”. No va ser el cas de Francesc, i pel que s'entreveu en aquests primers compassos del seu pontificat Lleó XIV té la clara intenció que tampoc no ho sigui en el seu. El mal no és tan sols absència del bé, com raona la doctrina teològica que afirma que tot allò que existeix és bo, pel fet mateix d'existir, i que per tant allò dolent, en propietat, no existeix: el bé seria, des d'aquest punt de vista, substancial, mentre que el mal seria insubstancial, i fins i tot inexistent.
Però existeix, esclar. El mal no tan sols és l'odi contra els altres: també té a veure amb la banalitat, la negligència, la niciesa. És important identificar-lo, no riure-li les gràcies. És letal creure's més llest que els altres. El mal és la mort, però la mort, com va entendre un altre poeta, Dylan Thomas, tampoc prevaldrà. Ens ho va deixar escrit en aquests versos, que llegim traduïts per Miquel Desclot: “Nus, tots els homes morts en seran un / amb l'home al vent i la lluna al ponent; / quan els seus ossos, llisos, s'hauran fos / tindran estrelles al colze i al peu; / si es tornen bojos, mantindran el seny; / si el mar els engoleix, ressorgiran; / si els amants s'han perdut, l'amor viurà; / i la mort no tindrà ja cap domini”.
