20/08/2022

On és el major Trapero?

2 min
Fotograma del document 'Tres dies d'agost'

TV3 ha estrenat aquesta setmana Tres dies d’agost, una minisèrie documental dirigida per Montse Tió que recull els fets que envolten els atemptats a Barcelona i Cambrils del 2017. La fórmula dels tres capítols en dies successius ha sigut un encert. Televisivament és un recurs que dona rellevància als fets i periodísticament permet dosificar la informació i fer-la més digerible per a l’audiència. El guió ha combinat bé l’explicació dels esdeveniments i la investigació amb l’anàlisi dels especialistes. En alguns casos algunes subtrames complementàries potser es distanciaven massa dels fets. Per exemple, entrar en els detalls dels programes de radicalització a les presons feia perdre una mica la tensió narrativa que envoltava els atemptats del 2017. Però tot i així es demostrava la voluntat d’anar més enllà d’uns dies concrets per abordar el terrorisme jihadista d’una manera més global.

Un altre aspecte que Tres dies d’agost ha sabut subratllar i aclarir als espectadors són els interrogants i punts foscos del cas. D’una banda, els dubtes al voltant de la mort d’Es Satty i la tesi dels reactius caducats en les proves d’ADN. De l’altra, també el nombre d’ocupants del xalet d’Alcanar en el moment de l’explosió i la furgoneta blanca que els veïns van veure marxar just després. I finalment, qui ajuda Younes Abouyaaqoub proporcionant-li roba i material en el seu camí de fugida. Els rètols finals en el darrer episodi recuperant aquests interrogants ens convidaven a pensar en futures revelacions al voltant d’aquest cas. La sèrie documental també ha tingut en compte la part de denúncia, recordant les demandes de les víctimes a l’administració.

Tres dies d’agost requeria en diversos casos l’anonimat dels entrevistats, especialment de membres dels cossos de seguretat i investigadors. Cal que la televisió trobi nous recursos visuals per fer menys inquietants aquests testimonis. La penombra i la distorsió de la veu acaben convertint en sinistres el que són personatges positius del relat. En aquell context visual i sonor semblen malvats. La manipulació de la veu dificultava en molts casos la comprensió fluïda del que deien i haurien calgut subtítols per facilitar l’accés al missatge.

Ara bé, Tres dies d’agost tenia un gran protagonista absent: Josep Lluís Trapero. L’aleshores major dels Mossos no formava part del relat, tot i que, des del punt de vista de l’espectador, va ser el responsable de la investigació policial i el catalitzador de la comunicació amb una població en xoc. És obvi que no es tracta d’un oblit periodístic sinó que tot apunta a una estratègia de comunicació dels Mossos d’Esquadra, obeint al nou organigrama del cos. La seva absència en el documental segurament té més repercussió a nivell estètic que informatiu, però intentar esborrar mediàticament un dels grans protagonistes d’un dels esdeveniments més rellevants del país és un error. Perquè en comptes d’obeir a la lògica narrativa es transmeten incomoditats, tensions i inseguretats internes a la policia. Just tot al contrari del que un cos de seguretat hauria de voler comunicar a l’audiència.

stats