El major perill de la intel·ligència artificial en la docència universitària
Fa uns dies més de dues mil persones de l’àmbit universitari vàrem participar en un seminari en línia amb el suggeridor títol Els teus estudiants empren ChatGPT i ho saps, organitzat per la Xarxa Vives d’universitats. Professors de Dret que el seguírem vàrem quedar meravellats i alhora espantats en entendre com s’està aplicant ja la intel·ligència artificial en la docència universitària i fins on pot arribar.
Meravellats, perquè ja hi ha professors que elaboren materials docents i fins i tot exàmens amb eines d’intel·ligència artificial (IA), i això els permet agilitzar tasques docents per, entre altres coses, dedicar-se més a la recerca, que és el que en realitat se’ns reconeix dins del sistema universitari i que probablement també s’haurà de replantejar.
Espantats, perquè això va molt ràpid, en el món jurídic no hi estam preparats, i intuïm que la IA ho canvia tot, també la docència.
Fa uns anys que el primer dia de classe dic als alumnes que haurien d’aspirar a ser juristes de primera i no robots de segona, perquè hi ha tasques que sempre faran millor i més ràpid els robots. Això ells ja ho saben, perquè no només empren ChatGPT o eines semblants per elaborar treballs (incloent notes a peu de pàgina) que passen amb facilitat els filtres antiplagi, sinó també per estudiar: llegir, resumir, fer esquemes i casos pràctics, que sempre havia estat la millor manera d’entendre una matèria, ja ho fa ChatGPT. Si ho pot fer una màquina, per què fer-ho els humans? Si pensam en avenços tecnològics anteriors, tenen raó, perquè el major perill de la intel·ligència artificial és la peresa humana, i pensar, llegir i escriure cada vegada fa més peresa. El problema, en el nostre cas a Dret, és que per peresa, i si no ens hi adaptam correctament, els futurs juristes no aprendran processos que fan entendre el perquè de les normes i s’anirà simplificant progressivament el coneixement d’un sistema tan complex com és el dret, amb conseqüències imprevisibles.
En l’àmbit professional jurídic la IA ja és també una realitat. La seva gran capacitat per produir de manera ràpida i econòmica anàlisis i textos jurídics amb una mínima intervenció humana fa que els advocats humans millorin substancialment la seva eficiència gràcies a aquesta mena d’advocats artificials que reemplaçaran els humans graduats en Dret que només hagin après a fer el mateix que els robots i de manera menys ràpida; per tant, menys eficient. Ja s’elaboren contractes, recursos i instàncies amb eines d’IA que estan arribant a tribunals i a administracions públiques i, en alguns països, ja es dicten sentències de primera instància. Aquestes eines tenen un potencial extraordinari, però sempre que es facin correctament les preguntes que han de processar i només en determinats àmbits, perquè solen generar informació errònia o inventada. Així, en treballs de recerca de jurisprudència per part dels alumnes detectam fàcilment (de moment) quan s’han fet amb ChatGPT perquè s’inventa les numeracions i els continguts de les sentències abans de dir que no ho sap. Tampoc no sap 'entendre' l’enrevessat llenguatge jurídic de les sentències espanyoles, cosa que sovint ens passa als juristes humans, tot s’ha de dir. Tot plegat tindria la seva gràcia si no fos perquè ens situa als professors ara, i probablement en el futur, en la funció de revisar textos per controlar què han fet o què han estudiat els alumnes amb IA. Em resulta ben trista la perspectiva d’haver de corregir una màquina quan podria estar treballant amb textos i idees pensades pels alumnes.
Als docents universitaris ens toca reinventar-nos i ensenyar a aprofitar la intel·ligència artificial per dedicar la humana a tasques no repetitives ni mecàniques i centrar-nos en tot allò en què els humans som millors: pensament crític, decisions estratègiques, creativitat, reflexió personal... i en allò que la tecnologia no fa bé: l'empatia i la passió. El problema és que a les facultats de Dret, en general, es treballa poc tot això i, tot plegat, és un repte gairebé existencial.
Acabaria aquest text indicant que l’ha pensat i redactat una humana si no fos perquè ja no em fa gràcia veure fer proves amb IA per demostrar que ho fa tan bé o millor que un humà. Fa angúnia, perquè ja arribam tard, però també és una oportunitat de capgirar un sistema pedagògic obsolet en massa aspectes i tornar al pensament crític que no hauríem d’haver abandonat mai.
