Mahsa Amini, les dones i la meva família
“Ah, quin nom més original, és un diminutiu d’Ana?” Aquesta pregunta m’ha perseguit des de petita. I va lligada sempre a la mateixa resposta: “Doncs no, és un nom persa”.
Soc filla d’un exiliat polític iranià que es va casar amb una dona catalana, i em portaven a collibè en les manifestacions contra el xa. Després, a causa de l’autèntica naturalesa autoritària del règim, ens vam exiliar a Itàlia i des de fa 30 anys a Barcelona. El fil conductor de la meva vida ha estat marcat per la nostàlgia del meu pare pel seu país, per la seva lluita per unes llibertats que mai van arribar, amb un règim que viola sistemàticament tots els principis en què creia. Cada matí el meu pare es llevava i deia: “Avui canviarà el règim i tornarem a casa”, cosa que fins ara no ha passat. I aquesta realitat, aquesta provisionalitat d’estar de pas, de ser alhora de tot arreu i de cap lloc, ha marcat no sols la meva personalitat, sinó també els meus interessos acadèmics i professionals.
L’Iran, un país fascinant i bressol de civilitzacions, pateix un règim obsessionat amb aconseguir que la meitat de la seva població quedi relegada a l’esfera privada, en una flagrant vulneració dels drets humans bàsics. Ser dona avui a l’Iran vol dir viure sota unes rígides normes morals imposades per la força que limiten els teus drets. És un entorn desesperant, especialment per a les dones joves i formades de les ciutats, que es troben amb un futur incert, mancat de sortides professionals i laborals i ple d'ànsies de més llibertat política i social. Però estan cansades de ser silenciades i durant tot aquest temps ho han fet saber. Com? Mitjançant petites lluites, quotidianes i anònimes, que formen part de la seva rutina diària. Des de portar els mocadors de colors vius i una mica més enrere o un guardapols més cenyit. És un constant desafiament als límits imposats, una resistència i una demostració màxima de resiliència.
El sistema judicial iranià és discriminatori sobretot en les lleis relatives a la família i en l’estatut de la dona dins el matrimoni. La meva cosina, per exemple, no va poder viatjar per visitar-nos fa uns anys perquè el seu marit no li va donar permís, d’acord amb les retrògrades lleis vigents. Com sabem, el testimoni d’una dona en un judici val la meitat que el d'un home i, en cas de divorci, la dona perd la custòdia dels fills i filles menys quan hi ha un acord prematrimonial. És una infantilització la dona que busca que estigui sempre sota tutela.
I és en aquest context que s’emmarquen les protestes per la mort injusta i irracional de la jove Mahsa Amini. Les manifestacions d'aquest últim any han encès un foc durant molt temps reduït a brases. La frustració s'acumulava per anys de repressió i d’incompetència econòmica en què els beneficis dels recursos naturals del país no han millorat les condicions de vida de la població. Les revoltes d'aquest any han estat encapçalades sobretot pels joves i les xarxes socials hi han jugat un paper important: els han permès no sentir-se sols, crear xarxes de solidaritat i saber que existeix altres realitats a les quals aspirar. Al centre de les seves demandes hi posaven la igualtat de gènere.
El vel s’ha convertit en el símbol d’aquesta lluita contra el règim teocràtic. Les dones senten que són les protagonistes del seu futur i cada cop més homes les secunden, malgrat que l’única resposta que reben és una repressió brutal que vol instal·lar la por en els seus cors i matar tota esperança. Però elles són més llestes, més àgils: per exemple, tapen els visors de les càmeres de vigilància amb compreses per evitar ser enregistrades i posteriorment reconegudes i denunciades per no portar l'obligatori vel.
És molt difícil aventurar el futur, ja que l'Iran sovint desafia les expectatives, i ha demostrat ser immune a les teories convencionals. Però sí que és cert que alguna cosa ha canviat irremeiablement al país. El règim ha perdut legitimitat i s’ha passat de demanar inicialment canvis al règim a demanar un canvi de règim.
La solució de l'Iran la tenen els mateixos iranians, que estan sobradament preparats i que s'han proposat tirar endavant malgrat les detencions, les violacions i l’amenaça d’execució. I la valentia de les dones és una força fonamental d’aquesta lluita imparable, que pot canviar d’intensitat i d’estratègia i pot trigar a triomfar, però que representa un model a seguir per moltes altres lluites pels drets humans bàsics en països veïns i no tant. Desitjo que ben aviat la meva cosina pugui viatjar sense haver de demanar permís!
