A Madrid… en català
No tots els concerts o recitals de poesia apleguen prop de dos centenars de persones ni omplen la platea i les balconades del teatre on se celebren. Si a això hi afegim que l’espectacle és en català i que té lloc ni més ni menys que al Círculo de Bellas Artes de Madrid, en plena Calle de Alcalá, l’esdeveniment adquireix el caràcter de petit miracle. Un petit miracle, tot sigui dit, que hauria d’aspirar a esdevenir normalitat.
Aquest és justament l’esperit amb què la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid ha posat en marxa la primera edició del Festival VEU, un conjunt de set propostes escèniques amb la poesia i la música en llengua catalana com a eix vertebrador, del qual he tengut el goig de tenir cura juntament amb la poeta i sociòloga Marta Rovira Martínez. La veu és el concepte que relliga totes les trobades que n’han fet part fins la seva cloenda aquest passat dijous, la majoria de les quals han tengut lloc al mateix auditori del Centre Cultural Llibreria Blanquerna. Una veu que diu, una veu que canta, una veu que llegeix. I, idealment, una veu que després hi dona resposta.
Dijous va ser el trio Marala, compost per la mallorquina Clara Fiol, la valenciana Sandra Monfort i la principatina Selma Bruna, qui va posar la cirereta a aquest certamen en el qual prop d’un miler de persones s’han acostat a la diversitat de la poesia i la música dels Països Catalans. La presentació de Jota de morir, el seu segon disc, dedicat a la mort, recollia el testimoni que encetaren el mes de juliol Maria del Mar Bonet, Biel Mesquida i Dani Espasa amb Germans de la rosa i el foc, al voltant de les poètiques de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Josep Palau i Fabre. Entremig, és clar, el públic de la villa y corte ha pogut constatar la immensa diversitat i l’excel·lent moment creatiu que viuen la música i la poesia als Països Catalans: de Roger Mas a Lídia Pujol, del duet d’electrovèrsia Jansky a la recitació sempre corprenedora d’Odile Arqué, amb els versos de Sebastià Alzamora, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Jaume Pont, Mireia Vidal-Conte, Oriol Sauleda, Pol Guasch, Maria Josep Escrivà…
És ben probable que la poesia no sigui el llenguatge que més s’avengui amb el de la política. També tenc clar que un festival cultural no canviarà la manera amb què les cultures, els països, es relacionen o s’entenen entre ells, però sí que m’agrada pensar que la paraula, cantada, dita, escoltada, sobretot, pot obrir escletxes als murs que de vegades sembla que només amaguen llunyania, ignorància o incomprensió (i això, en el millor dels casos…). La primera edició del Festival VEU ens mostra que una altra manera de concebre’ns i de presentar-nos a l’exterior és possible, i que de vegades n’hi ha a bastament a intentar-ho per veure que la resposta no és dolenta, ni de bon tros. Perquè moltes excepcionalitats poden arribar a fer una normalitat, menuda però significativa: a Madrid, també, en català!
