El 2025, un equip de la Universitat de Calgary va posar quatre ratolins anestesiats dins d’una cambra fosca i els va enfocar amb una càmera hipersensible. Va captar allò que l’ull no veu: una llum molt feble que sortia de la pell dels animals. Quan van morir, la llum va desaparèixer.
Aquesta resplendor té nom: biofotons, o emissions ultrafebles de llum. De fet, totes les cèl·lules vives en produeixen. És un subproducte del metabolisme aeròbic que té lloc majoritàriament a les mitocòndries. La intensitat queda just per sota del llindar de la visió humana, i abasta des de l’ultraviolat fins a l’infraroig proper. Res a veure amb la bioluminescència de les cuques de llum ni amb la radiació tèrmica que emet qualsevol superfície.
Ara, l’interès pels biofotons és centre en les seves possibles aplicacions en el diagnòstic. Com que el càncer, les malalties cardiovasculars i les neurodegeneratives s’associen a un augment de l’estrès oxidatiu, els patrons d’emissió difereixen entre cèl·lules sanes i malaltes. Alguns equips ja exploren si el recompte de fotons permet distingir una piga benigna d’un melanoma sense necessitat de biòpsia, o vigilar la viabilitat d’un òrgan abans de trasplantar-lo.
Tinguem cura, però, perquè el camp dels biofotons arrossega algunes dècades de mala reputació: als anys setanta, el biofísic Fritz-Albert Popp va vincular els biofotons amb l’homeopatia i l’acupuntura. No hi ha evidència d’aquesta suposada “coherència quàntica”, i alguns experts dubten que un senyal tan feble arribi mai a la clínica. La hipòtesi més agosarada, que les cèl·lules es comuniquin entre elles amb llum, continua sent la més controvertida i oberta.
Aquesta última idea no és nova. Als anys vint, el biòleg rus Alexander Gurwitsch va observar que la punta d’una arrel de ceba semblava estimular la divisió cel·lular d’una arrel veïna, i que l’efecte travessava el quars, però no el vidre ordinari, com si les cèl·lules es comuniquessin amb llum ultraviolada. Va ser impossible de replicar i es va desar al calaix de la pseudociència. Ara, en experiments encara sense publicar, els de Calgary han vist que, en tallar una fulla, un doll de fotons s’encén al voltant de la ferida i s’escampa en forma d’anell. En un altre estudi, mitocòndries aïllades en recipients de quars segellats semblen influenciar-se, i l’efecte s’atura amb una làmina d’alumini pel mig.
De la mateixa manera que la llum dels ratolins de Calgary només és observable (amb instruments) dins la foscor de la cambra, la corona solar (l’atmosfera exterior del Sol, milions de vegades més tènue que el disc) només és observable durant un eclipsi total.
Com sabeu, l’eclipsi solar del dia 12 es podrà gaudir des de ben pocs llocs habitats del planeta, i Espanya és el tram més poblat de tota la trajectòria. Aquí no vèiem un eclipsi total des de fa més d’un segle i la ‘franja de totalitat’ travessarà la Península del nord-oest cap al sud-est i acabarà l’horabaixa a sobre de les Illes Balears. Però no serà l’últim proper fenomen astronòmic: després d’un eclipsi parcial el 2027, el gener del 2028 un eclipsi anular creuarà de nou la Mediterrània i dibuixarà un anell de foc sobre Eivissa, Formentera i Mallorca. Gaudiu del primer.
