Aquest és un estiu de desproporcions, i ho és no sols per un eclipsi que, al pas que anam, haurem de veure des de la tele de ca nostra, perquè només qui hagi pagat per venir a Mallorca tindrà dret a contemplar-lo... També és desproporcionada la calor insofrible, la més elevada d’ençà que hi ha registres, l’any 1961, amb una persistència que posa de manifest una de les nostres principals vulnerabilitats: per molt que la indústria turística i Aena facin veure que es poden batre rècords de turistes i vols any rere any, els recursos naturals, però també el sistema i les infraestructures, tenen límits, encara que cap polític no s’atreveixi a definir-los de manera clara.
Límits de veres, no com aquells que s’anuncien i no arriben mai, com ara la limitació de cotxes pensada per calmar els ànims d’uns residents que fa unes setmanes varen sortir al carrer a Palma i tornen a sortir aquests dies a Sóller, on la vida ha estat alterada fins a tal punt que ja no és consol tenir el ‘privilegi’ de residir en un dels municipis més bells del país.
Desproporcionada va ser també la intervenció dels antiavalots a la manifestació del 26 de juliol, amb nivells de violència innecessària que esperem que no es repeteixin, però no hi ha cap garantia que això no passi, perquè, com vaig defensar al meu anterior article, l’estratègia del poder implica assenyalar injustament l’esglaó més dèbil de la cadena, les persones migrants, i per reforçar els mecanismes de repressió de l’Estat.
Desproporció és també el que senten els residents que han de treballar el mes d’agost (la majoria, per cert), quan més gent passa pels aeroports de les Balears, i han d’agafar un transport públic minvat. Desproporció és voler créixer, en quantitat o en qualitat, i no fer-se càrrec del creixement demogràfic i de l’ús de serveis i infraestructures de tothom que viu a Mallorca, sense comptar turistes. Desproporció és renunciar, només l’any passat, a més de 500 milions d’euros en imposts per reforçar aquests serveis i aquestes infraestructures, perquè els que ja tenen un bon patrimoni el continuïn engreixant mentre la majoria, per no tenir, no té ni tan sols el dret d’evitar que qualsevol arrendador sense escrúpols li expropiï el salari complet i part del de la parella. Desproporció és que una cambrera de pisos hagi de netejar més de vint habitacions al dia per un sou que no li paga el lloguer, mentre les cadenes hoteleres anuncien, un any més, beneficis rècord.
Desproporció és el silenci social i institucional per la vintena de morts que miraven d’arribar en pastera fa uns dies a les Illes, i pel centenar llarg de morts a Ceuta: ni minuts de silenci, ni banderes a mig pal, ni paraules mínimes d’humanitat. Si haguessin estat turistes, s’haurien celebrat funerals d’Estat. Si hagués estat un hoteler, haurien inaugurat un passeig marítim amb el seu nom.
Desproporció és inventar escàndols dia sí dia també per tombar el govern d’Espanya, mentre la presidenta de la comunitat de Madrid i líder màxima del PP per incompareixença de Feijóo prevarica, sigui anant de viatge a Mèxic, sigui gastant milions d’euros públics en àtics de luxe de finalitat encara no aclarida. Desproporcionada és la diligència de jutges i fiscals en uns casos, i el silenci convenient en els altres.
Desproporcionat és demanar quinze anys de residència per accedir a un habitatge de protecció oficial, com si els anys de residència et fessin ciutadà o ciutadana, o justificassin que ets qui més ho necessita. Perquè els que decideixen aquestes coses les decideixen pensant sobretot en qui no necessita un habitatge, com qui creu que, amb més de la meitat de la població amb salaris inferiors als 18.000 euros anuals, qualsevol banc et donarà la hipoteca per a un habitatge de ‘preu limitat’. Desproporció extrema és si comparam la xifra de noves places turístiques creades en aquest quart de segle amb el nombre d’habitatges de protecció oficial. També que ja hi hagi més d’un terç de municipis amb més places turístiques que residencials.
Així com la desproporció és, independentment de la pròpia condició, objectivable (un multimilionari no té per què ser sensible a la desigualtat, però no pot negar-la), encara que no sempre visible; la proporció és del tot subjectiva, perquè ens remet a la idea que cadascú tingui un cert nivell d’equilibri: hi ha ultres –i fins i tot pseudoperiodistes– que consideren que les càrregues policials de la manifestació convocada per Menys Turisme, Més Vida varen ser proporcionades. Com n’hi ha que consideren que això de Ceuta és una invasió, i que la resposta proporcional dels mascles patris ha de consistir a caçar magribins.
Només una democràcia efectiva pot reduir les enormes desproporcions que experimentam aquests dies, i que duen camí de fer-nos massa dura –i a molts, impossible– l’existència. Una democràcia que no estableixi límits clars a tot i de tot, començant per posar fre a la depredació social, mediambiental i convivencial del model econòmic, no és democràcia. Comencem per dir les coses pel seu nom.
