02/06/2023

Lliçons apreses, deures pendents

En aquests darrers dies han corregut rius de tinta analitzant els resultats de les eleccions celebrades diumenge. Hi afegeixo, ara, la meva visió, sintetitzada en tres conceptes: la volatilitat creixent del marc electoral; la desaparició de Ciutadans, acompanyada de la consolidació del PSC; i el desconcert, i refredament, del món sobiranista.

Anem a pams. Sobre la volatilitat, la conclusió és que les fidelitats de vot trontollen i les incerteses afloren. Alguns exemples ho il·lustren: el partit que va guanyar les eleccions a Barcelona fa quatre anys –ERC– ara és quarta força al consistori; el partit que va quedar primer a les eleccions catalanes del 2017 –Ciutadans– ha desaparegut del mapa; un partit que fins fa dos anys pràcticament no existia a Catalunya –Vox– avui té representació en un bon grapat d’ajuntaments catalans. Atenció, per tant, amb les previsions. Hi pot haver tendències, però no hi ha certeses. Pot passar qualsevol cosa en qualsevol elecció i fer saltar pels aires qualsevol predicció.

Cargando
No hay anuncios

Sobre Ciutadans, feliçment ja són història. Les eleccions de diumenge ho certifiquen, la seva decisió de no concórrer a les generals de juliol ho segella. El que suposadament va néixer com un projecte regenerador, mor ara devorat per la seva frivolitat, la seva inconsistència i la seva mediocritat. Deixa rere seu, això sí, una estela d’agressivitat fàtua, de política espectacle i d’intoxicació en temes centrals de país, com la llengua.

Queda, com a lliçó de les eleccions, l’impacte sobre els partits independentistes. Certament, estem parlant d’unes eleccions municipals, en què molta gent vota en clau local i posant més l’accent en el coneixement de les persones que en la fidelitat als partits. Tot i així, les eleccions de diumenge palesen el que resulta evident: la desmobilització del votant sobiranista. La gestió que s’ha fet des de l’octubre del 2017 i la manca d’entesa en gairebé tot comporta aquests efectes. És la crònica d’una fatiga anunciada.

Cargando
No hay anuncios

En el terreny de joc sobiranista, cal deixar constància que Junts ha resistit millor que ERC. La victòria heroica de Xavier Trias, contra gairebé tots els elements, n’és l’exponent més destacat. A bastants altres municipis del país, la tònica es repeteix. Tanmateix, cal no oblidar que una part notable d’aquest èxit rau en el perfil de bons governants, que inspiren confiança, de molts candidats de l’espai polític, representat de manera extensa per Junts i de forma més puntual pel PDECat.

Fins aquí, algunes lliçons apreses. Queden, però, una pila de deures pendents. N’assenyalaré dos, que em semblen principals. El primer: en temps d’incertesa cal generar confiança. El segon: cal refer acords de país que serveixin per resistir o per avançar, segons el context que es doni, que no depèn només de nosaltres.

Cargando
No hay anuncios

Per crear confiança s'ha de menester alguna cosa més que la gesticulació eixorca, l’ocurrència permanent o el tuit graciós. La confiança és un intangible que es basa en fets tangibles i en actituds creïbles. Pedro Sánchez s’ha dedicat a repartir xecs a tort i a dret, però no per això el votant l’ha premiat. Jaume Collboni es va desmarcar del govern Colau poques setmanes abans de les eleccions, i les va perdre. Són simplement exemples, però il·lustren estats d’ànim i corrents de fons. Ens cal recuperar solidesa en els projectes i credibilitat en els lideratges. I procurar que els ciutadans votin per adhesió a un projecte que els il·lusioni i no tant per haver de triar la menys dolenta de les opcions disponibles.

L’altre deure, a parer meu cabdal, consisteix a refer acords. Els veig a un doble nivell. Dins del món independentista, no sobra temps i no valen excuses: les eleccions espanyoles ja estan convocades. Tots sabem que en els darrers anys hem reculat en el camí cap a la sobirania. Recular, tanmateix, no equival a renunciar. Ignorem quin escenari ens trobarem a Madrid, però urgeix saber què hi anirem a fer. Això exigeix uns mínims d’acords programàtics i de sintonia política, que s’han donat en el passat no llunyà. No parlo de situacions ideals, sinó simplement de mínims exigibles.

Cargando
No hay anuncios

Però hi ha un altre nivell d’acords necessaris, que van més enllà de les fronteres independentistes. No sabem quina majoria sortirà del 23 de juliol ni quin govern se’n derivarà. Sabem, però, una cosa: que l’endemà de les eleccions, seguirem tenint una identitat i una llengua per defensar, un model educatiu i sanitari per millorar, un estat del benestar per enfortir, unes infraestructures per sota de les nostres necessitats, una economia amb un potencial desaprofitat i un finançament i un dèficit fiscal que ens frenen, compliquen el present i ofeguen el futur. Els catalans, independentistes o no, hauríem de voler i saber forjar uns acords prou transversals perquè puguem treballar amb millors garanties d’èxit pel futur del nostre país.