La lliçó castellana

A la Meseta varen votar diumenge passat. Uns 2.000.000 castellans i 450.000 lleonesos foren cridats a les urnes. La població va seguir el guió, i les gents de Valladolid, Àvila, Zamora i Burgos van fer revalidar la majoria al popular Mañueco. Amb un petit matís. Aquest cop el PP haurà de comptar amb el suport de la ultradreta de Vox, que està on fire, i que ha esdevingut el partit frontissa de les Corts de Castella, tot ocupant l’espai de Ciutadans. Ja queden enfora els anys de les majories absolutes d’Aznar, Posada, Lucas i Herrera. Res nou dins el panorama espanyol.

Al centreesquerra del taulell, el PSOE s’ha esfondrat. Ha perdut set escons i ha passat a ser segona força. El cap de llista socialista, Luis Tudanca, ha entonat el mea culpa: “Sé que no és la nit que tots esperàveu ni el moment pel que dúiem tant de temps treballant”, va afirmar el mateix vespre electoral. Segurament marxarà.

Finalment, malgrat la bona oposició d’Unides Podem i el seu pes municipal (Izquierda Unida té un bon grapat de regidors a la comunitat, especialment a Zamora, amb Francisco Guarido com a primera vara) els resultats no han estat els esperats. La formació morada queda ben enfora del que pronosticaven les enquestes: Podem i IU han perdut 40.000 vots i han quedat amb un únic representant.

Pitjor estan, clar, les formacions nacionalistes castellanes, que ni hi són ni se les espera. Només han obtingut 2.815 vots (el 0,23%) al conjunt del territori. Per a ells, queda enfora l’any 1999, quan Tierra Comunera va fer procurador (diputat autonòmic) per Burgos un descambuixat professor de Química, Juan Carlos Rad. No sé què ha passat exactament aquests lustres, però ben segur que s’ho han de fer mirar. Ara bé, anant un poc més enllà del castellanisme, s’ha de dir que diumenge passat es va dibuixar un mapa regional prou interessant. I no és per a menys: tres partits d’àmbit provincial, amb trajectòries i històries ben diferents, varen fer forat. Tota una fita històrica!

Anem a pams. El primer dels èxits és el de la Unión del Pueblo Leonés (UPL), que quasi ha duplicat els suports, amb 51.000 vots i tres procuradors. Aquest partit, liberal progressista, cerca una autonomia pròpia per a Lleó i manté una representació autonòmica ininterrompuda des de l’any 1995, exercint de partit frontissa dins la política lleonesa durant dècades.

La segona força provincial clau és Por Ávila (XA), que també ha augmentat els seus suports, passant de 9.000 vots a 16.000. Aquest partit, format per exmilitants del PP –i presidit per José Ramón Budiño, fill del general Antonio Budillo, cap de llista de Vox per Pontevedra– es presenta com una opció liberal que mira únicament pel “progrés d’Àvila”. Què vol dir, això? Ningú ho sap ben bé.

Finalment, el guanyador moral de les eleccions fou l’experiència de Soria Ya! (SY!), que ha posat l’Espanya buidada en el mapa autonòmic, amb els seus tres representants i uns 18.000 vots (40% dels sorians). Aquesta agrupació d’electors és, sens dubte, l’experiència més fresca i interessant de totes les que es presentaven a les eleccions. Fundat com una plataforma ciutadana fa més de 20 anys, SY! ha fet desenes de manifestacions i accions de protesta exigint polítiques contundents contra l’abandonament institucional i el despoblament que sofreix la regió. Ja ha dit que donarà suport al PP a canvi “d’uns compromisos ferms amb la província”.

El temps dirà quin és l’impacte real d’aquestes tres formacions. Si són una flor d’estiu o, en canvi, venen per canviar el mapa de l’interior d’Espanya. El que pareix un fet és que cada vegada el mapa polític estatal està més i més fragmentat. Davant les incapacitats del Règim del 78, sorgeixen opcions provincials a Astúries, La Rioja, Castella, Aragó, Cantàbria…

I aquí hi ha la lliçó que podem treure els mallorquinistes de tot plegat. Perquè, en tots tres casos (UPL, XA i SY!), les majories electorals no s’han construït a partir d’un despertar de consciències. De fer veure a la gent que 'votava de manera equivocada' o que 'Espanya els maltractava'. No. Sinó, més bé, el que s’ha fet ha estat construir un 'poble'. Conscientment o inconscientment, lleonesos, avilesos i sorians s’han confrontat, reivindicació rere reivindicació, amb els seus adversaris i, així, han constituit un subjecte. D’aquesta manera la 'comunitat' es constitueix en la pròpia lluita política, de manera conjuntural i negant part d’ella mateixa: 'ells', els polítics de sempre, la vella oligarquia, els que ens tenen oblidats, no formen part del 'nosaltres', la gent. Aquesta confrontació situa una frontera que fins aquell moment semblava desdibuixada. Sols amb el dibuix dels límits entre el poble constituït a partir de lluites concretes i els seus exteriors, els perills que l’amenacen, es pot estructurar la pluralitat de tots els col·lectius i les seves demandes de manera transversal, sense subordinar cap lluita. Què fàcil és dir-ho, no?

Potser aquest sigui el camí per construir un mallorquinisme de majories. Qui sap! Si és així, segurament suposarà fer caure dogmes, tòtems i premisses. El temps ho dirà.

Joan Pau Jordà és professor