20/05/2022

Llengua i estructura econòmica

3 min
Un home s'acosta un ganivet a la llengua.

La sentència sobre la presència del castellà a les aules de l’escola catalana ha donat lloc a una espessa polèmica política que no sempre em resulta fàcil d’interpretar. Tanmateix, el que sí que sabem els que n’estem al marge és que el marc en què té lloc és el retrocés que reflecteixen les enquestes en l’ús social del català, particularment per part dels joves.

En el centre del debat hi ha el model d’immersió lingüística, implantat fa quaranta anys amb un més que notable grau de consens social i polític. Per una banda, s’ha posat de manifest que fa molt de temps que no s’estaria aplicant adequadament; per l'altra, que no seria efectiu –o prou efectiu– a l’hora de protegir el català.

En aquest context, algú –en Germà Bel ha estat particularment actiu– ha posat de manifest que el sistema educatiu basc estaria resultant més eficaç en la defensa de l’euskera que la immersió catalana en la del català, i això malgrat que el sistema basc permet que els pares puguin triar la llengua vehicular de l’ensenyament entre l’euskera o el castellà, que és justament la posició que aquí defensen els partits més identificats amb l’anticatalanisme.

Sense entrar a debatre els avantatges i limitacions de cada model lingüístic educatiu, sí que voldria remarcar una diferència que em sembla fonamental sobre el que ha passat en els últims 40 anys al País Basc i als territoris de parla catalana.

Com és sabut, els grans moviments migratoris que van portar multituds de l’Espanya meridional cap a Catalunya, País Basc, Madrid i altres zones industrialitzades va finalitzar sobtadament cap al 1975. Després d’aquell enorme influx demogràfic, l’any 1980 Catalunya tenia una població de gairebé 6 milions d’habitants i el País Basc una de 2,1 milions. El País Valencià i les Balears, que havien estat moderadament influïdes pel moviment, tenien 3,5 i 0,6 milions, respectivament. 

A finals del segle XX es va iniciar un nou moviment migratori, aquest protagonitzat per persones estrangeres, que va ser molt intens fins al 2008, que es va reprendre en finalitzar la crisi financera i que, un altre cop, s’ha interromput arran del covid. La diferència fonamental és que, en aquest cas, el moviment no ha afectat el País Basc, que continua avui amb poc més dels 2,1 milions d’habitants que tenia fa 40 anys. En canvi, la població catalana és avui de 7,7 milions; la valenciana, de 5 milions, i la balear –la que més ha augmentat proporcionalment–, d'1,2 milions. 

La immensa majoria de les persones que han arribat als territoris de parla catalana en aquests últims anys no sabien que aquí es parlés res que no fos el castellà i, quan ho han descobert, han constatat que la llengua necessària és aquesta. No pretenc considerar les diferents facetes del fenomen migratori, però sí que resulta oportú destacar que és indubtable que ha tingut i tindrà un impacte sobre l’ús social del català d’enorme transcendència. Un impacte que és i serà molt menor al País Basc.

Una qüestió sobre la qual també em sento capacitat per opinar és sobre els motius d’aquesta diferència, és a dir, per què l’influx migratori ha estat tan fort aquí i tan moderat allà.

És sabut que els migrants es mouen sobretot per les oportunitats laborals, i el cas és que els territoris de parla catalana han ofert i ofereixen moltes més possibilitats laborals a migrants sense qualificacions i fins i tot en situació administrativa irregular que el País Basc. Això no té res a veure amb l’actitud de la població respectiva, sinó amb l’estructura productiva.

D’ençà de la recuperació de l’autogovern, el País Basc i els territoris de llengua catalana han pres decisions de desenvolupament econòmic diametralment diferents. El País Basc ha apostat per una economia fonamentalment industrial –és una de les regions més industrialitzades d’Europa–, i la indústria crea pocs llocs de treball, els quals, a més, exigeixen unes qualificacions laborals específiques que rarament ofereixen els migrants meridionals, els quals provenen, majoritàriament, d’entorns poc industrialitzats. En canvi, als territoris de parla catalana el gran motor de la creació de llocs de treball ha estat el turisme, el qual, si se li donen facilitats urbanístiques, és capaç de generar molts llocs de treball poc exigents pel que fa a les qualificacions laborals dels que els han d’ocupar.

En definitiva, em resulten indubtables tres coses: que els moviments migratoris tenen un impacte molt gran sobre l’ús de les llengües minoritzades; que aquests moviments migratoris han estat molt més grans als territoris de parla catalana que als de parla basca, i, finalment, que aquests moviments migratoris no són aleatoris, sinó que responen a una decisió col·lectiva sobre quins sectors econòmics han estat i són considerats en cada territori dignes d’aposta.