La llengua de casa
Totes les agressions lingüístiques que es produeixen arreu dels països catalans ens tornen a demostrar la poca força que pretenen que tinguem a casa nostra. El destret sempre funciona de la mateixa manera; hi ha un castellanoparlant que, davant de la normalitat que un catalanoparlant s’hi vulgui adreçar en català –i tot en territoris de llengua catalana– es nega a entendre res, es tanca en banda, diu que no té cap obligació d’aprendre català, encara que vulgui regentar un negoci o portar una consulta mèdica.
Per aquesta casta de gent, els territoris on viuen els catalanoparlants són Espanya, i per tant s’ha de parlar en castellà: el seu dret a ser monolingües en castellà s’hauria d’imposar al nostre dret a parlar en català a casa nostra. Sempre l’excusa passa per afirmar que estem ‘a Espanya’, quan encara és més cert que estem a Mallorca, Catalunya, València, etc. L’arrogància lingüística, per cert, sempre se’ls desactiva a la frontera de França o Portugal, fent evident que allà sí que entenen que s’ha de parlar la llengua pròpia del país. Amb això donen a entendre que la solució són les fronteres, per molt que també mostren poca comprensió, després, davant dels independentistes i les seves reivindicacions. El sistema educatiu, a més, força a l’obligatorietat del castellà, de tal manera que tots els catalanoparlants l’hem de saber, almenys si volem obtenir els títols bàsics. Però aquest coneixement és usat en contra nostra: se’ns diu que, com que sabem el castellà, ells no cal que aprenguin el català –encara que portin aquí dècades–, perquè el que importa és entendre’s (entendre’s en castellà, això sempre).
I així s’acaben donant situacions ben extravagants: gent monolingüe en castellà que menysprea qui defensa la seva llengua, la catalana, i que li diu que és un provincià i un tancat de mollera, per molt que qui defensa el català parli quatre llengües més, tingui sis títols universitaris i faci classes a dues universitats estrangeres. Un plegat d’ignorants donen lliçons de convivència i de cultura i –cosmopolitisme! – a gent que no té cap problema de llengües ni cultura, però que vol mantenir la llengua pròpia a casa seva. Perquè –s’ha de dir clar– aquest és el problema de fons: que no conceben que nosaltres estiguem a casa nostra sinó que ells veuen i senten que estem a Espanya –casa seva–, i que a Espanya tothom se’ls ha d’adreçar en castellà, encara que sigui un client que, en català, li ofereix feina i negoci.
El castellà passa no només per sobre del català sinó de l’ànim de lucre: s’aferren a la seva llengua per sobre de la fam que els ha fet marxar d’aquelles bandes del món on sí, podien parlar castellà, però no viure-hi dignament. Hem de pagar amb la nostra llengua el seu fracàs com a països dignes. I tot des d’una concepció colonial dels països catalans: són Espanya, i allà ells tenen tot el dret a adreçar-se a qualsevol en castellà, i els teus drets no importen o són ben secundaris. Una cosa que també afirmen, ja, és que són ‘majoria’, criteri que mai van esgrimir quan érem nosaltres els que sí que érem majoria, i no com ara, que som una minoria nacional, sí, però a casa nostra. No?
