21/02/2022

Llegir es torna senzill

És mal de discutir, a aquestes altures, que Laura Gost (sa Pobla, 1993) és una de les autores que aixequen més expectació entre les files lectores de les Illes. Amb La cosina gran (2019), la seva novel·la debut, va alçar-se amb el títol de llibre més venut del Sant Jordi a Palma i ha guanyat encara dos premis més: el favor del públic (enguany se n’ha imprès la tercera edició, a Lleonard Muntaner, Editor) i el de la internacionalització, ja que la novel·la avui també parla espanyol i italià i ben aviat es podrà llegir en grec. Després d’aquest èxit i de nombrosos premis cívics i teatrals, ara Gost publica El món es torna senzill (Empúries), i tot apunta que el llibre serà una de les sensacions de la temporada.

Personalment, si una cosa em va impressionar de La cosina gran era la traça de Gost a elaborar una trama que funcionava com un rellotge, amb el nombre perfecte de girs de guió. I és per això que m’agrada constatar que, amb El món es torna senzill, l’autora ha gosat deixar enrere allò que ja sap fer i s’aventura en un altre propòsit: el de lliurar, a través d’un text efervescent, llisquent i radicalment generacional, una bella demostració d’estil. La novel·la conta la història d’una protagonista sense nom que manté una relació addictiva amb les nocions de control i descontrol, traduïda ja sigui en el vòmit, en el sexe o en la manera com es relaciona amb les persones del seu entorn. Els vius i els morts, és clar, ja que, per parlar-ne, Gost opta per una narració en primera persona que bascula entre el monòleg interior i els diàlegs d’estil directe, integrats en el pensament de la protagonista, però també projectats en les veus imaginades però sentides de la mare i la padrina mortes. Un recurs que recorda els versos sublims de Sota el paraigua el crit (2013), d’Antònia Vicens, on la mare de la veu poètica torna del més enllà per retreure-li a la seva filla que hauria de tenir més cura de la llar, que no té prou netes la calderes. I així, amb elles i amb el propi pensament, la protagonista desgrana un món típicament mil·lennista, on els boomers també es podran veure retratats, una vida travessada pels anys, pels amants, pels fluids corporals (el vòmit, la sang, l’esperma) i per una visió profundament cínica i divertida de l’existència. La plenitud i la buidor.

Cargando
No hay anuncios

Diu el tòpic que la segona novel·la és la més difícil d’escriure, i desconec si Gost ha tingut més o menys dificultats amb al seu segon lliurament. El que sí que sé és que El món es torna senzill no podria fer passar una millor estona al lector, amb aquest donar gat per llebre que és escriure sobre els temes més traumàtics amb una gràcia inusual. A la presentació que en va fer a Barcelona, l’editora Blanca Pujals va comparar-la amb la sèrie Fleabag i amb les novel·les de Sally Rooney, i supòs que hi he d’estar d’acord: és una novel·la de la qual no només he gaudit de cap a cap, sinó que la regalaria a quasi totes les meves amigues. També a algun dels seus amants.

Sebastià Portell és escriptor