El llegat d’una vida i una lluita

Els aprenentatges de Xisco Antich, a molts de nosaltres, ens duraran tota la vida. Com el dolor per la seva pèrdua, que ens acompanyarà ja per sempre. La millor manera, però, de conviure amb aquest buit immens que ens deixa una figura com la d’en Xisco és convertint les seves idees en polítiques; el seu tarannà, en la nostra manera d’entendre la política, i el seu compromís cívic, en la nostra forma de ser en el món.

Tenir-lo com a referent personal i polític –i com a incomparable company i amic– va ser un privilegi immens per als qui creim en la justícia social i en la política honesta. La seva vocació de diàleg i el seu esforç constant per l’entesa, el pacte i la concòrdia no foren només instruments per governar aquestes illes des d’una perspectiva heterogènia i diversa. Anaren més enllà. Va suposar conjugar amb excel·lència l’activitat noble que és la política, la vocació de servei públic, amb la imprescindible mirada llarga, panoràmica i profunda que dona la pluralitat.

En Xisco no només sabia escoltar i fer feina en equip, també va saber liderar la construcció d’un petit país, d’un territori fràgil, però cohesionat, que va viure durant els seus anys com a president grans avenços en matèria mediambiental, de drets socials, de polítiques feministes i en defensa de la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre territori i la nostra memòria. Ningú qüestiona ja, per exemple, els beneficis d’una taxa turística que té com a objectiu pal·liar els efectes negatius del turisme sobre les nostres illes, però la primera ecotaxa es va implantar a l’Arxipèlag de la mà de Xisco Antich. Ningú qüestiona ja tampoc la importància d’implementar quotes que permetin a les dones accedir a llocs de responsabilitat i presa de decisions, però les primeres llistes electorals en format cremallera, cercant la paritat però també la visibilitat femenina, foren les que va impulsar Xisco Antich. Tothom entén la importància de tenir una Conselleria d’Habitatge que doni resposta real al problema més greu que té avui la nostra societat i va ser el Govern de Xisco Antich el primer a crear-la i a aprovar al Parlament una llei de barris per transformar les nostres ciutats en espais que garanteixin l’habitatge digne.

Tenia, per tant, una gran visió política. Una capacitat analítica brillant, uns principis ferms que l’ajudaven a estructurar el seu pensament, la seva estratègia, la seva tàctica política. Però també tenia una empatia i una honestedat que foren, sense cap dubte, el que li va permetre fer el que va fer. Com a batle d’Algaida, com a conseller del Consell de Mallorca, com a president del Govern, com a diputat del Congrés, com a senador. Ell era, per damunt de tot, bona persona. Feia el que feia perquè hi creia i acompanyava qui l’envoltava fins que trobés les seves pròpies conviccions; després, els embravia a lluitar per elles. Aconsellava qui tenia dubtes i escoltava tothom: joves, grans, companys i companyes de partit, afins, adversaris polítics.

Per això, probablement l’entristiria veure, un any després de deixar-nos, que hi ha governants disposats a destruir un llegat ideat per ell i erigit per tants i tantes. L’entristiria, no en tenc cap dubte, però també sé que no permetria que aquesta tristor l’encongís, sinó tot el contrari, faria d’ella un trampolí sobre el qual llançar-se a revertir aquesta situació. Encoratjaria, amb la seva capacitat de lideratge, tots els i les demòcrates per defensar allò que ara mateix es troba amenaçat. La sanitat pública, l’educació pública, l’atenció a la dependència, la memòria democràtica, especialment en uns moments com els actuals, en què tanta gent comença a veure en propostes populistes i fantasmes del passat alternatives temptadores que ens privarien de drets i llibertats. Ens donaria força per seguir defensant una resposta clara, contundent i transformadora davant la crisi habitacional: perquè una societat que no es pot permetre un lloc on viure és una societat fragmentada a qui se li nega la possibilitat d’un futur. 

Si ens acompanyàs encara avui, ens ajudaria a recordar sempre que som una terra d’acollida com altres terres ho foren per als nostres pares i padrins; que la solidaritat no depèn del color de la pell, la religió o l’idioma. Ens asseguraria que un poble orgullós de la seva llengua i les seves arrels és un poble de futur. Ens animaria a no perdre ni un minut més en l’articulació de polítiques valentes contra el canvi climàtic. Ens diria que combatre la desigualtat social, construir mecanismes que garanteixin l’equitat, és l’única manera d’omplir de significat la paraula ‘progrés’. Perquè avançar sense deixar ningú enrere és l’única manera de fer-ho. N’Antich ens ajudaria a no defallir, a no conformar-nos, a no resignar-nos.

En Xisco, el polític, el company, l’amic, faria totes aquestes coses amb un somriure a la boca, amb bon to, amb calidesa, però sense descans. Per això fa tant de mal la seva absència, perquè era llum, una guia que sempre tenies simultàniament al davant i al costat. Però per això precisament també, per aquesta força encoratjadora amb què va entregar-se per millorar les Illes que eren el seu país, el nostre deure ha de ser continuar amb el seu llegat. Les seves idees estan més vives que mai, la seva entrega és més necessària que mai i la seva lluita, com mai, ha de ser la de tots i totes les progressistes.