De l’article de Joan Vallès i Pujals (Terrassa, 1881-Barcelona, 1966), llavors president de la Diputació de Barcelona, a La Veu de Catalunya (18-X-1922). Advocat, membre de la Lliga, Vallès i Pujals fa ironia política amb el pretext d’un insecte com a aliment. Aquest dilluns es va obrir a Montjuïc el Fòrum Gastronòmic Barcelona, on unes 300 empreses exposen fins demà tendències i projectes d’alta cuina.
El Diari Oficial publicava, el mateix dia, una Reial Ordre tractant de la llagosta i una altra sobre les subsistències. Tot llegint-les passa pel meu cap la idea que si la llagosta de terra, que tant preocupa, es mengés, com la de mar, quedaria resolt el problema de les subsistències. I per què no ha d’ésser així? em preguntava, després, a mi mateix. La copiosa literatura que la llagosta ha inspirat, em donà la resposta: la llagosta s’ha menjat en tots els temps i en tots els països. Els Llibres Sagrats diuen que Sant Joan, en el desert, s’alimentava sols de llagostes i mel silvestre. Els grecs distingien alguns pobles de l’Àsia amb el nom d’acridofagos, que vol dir menjadors de llagostes. Avui, encara, a l’Orient, la llagosta es prepara i exporta per milers de tones. [...] A Recuerdos marroquíes del moro viscaíno José Mª de Murga (a) El Hac Mohamet el Bagdàly s’hi llegeix: “Los árabes recogen langostas y las guardan en silos [...] Cocidas en agua, sazonadas con sal, toman un color aceitunado claro.” Jagor, en sos Viajes por Filipinas, diu: “Jóvenes y viejos cogen langostas, que tanto les gustan, con redes y palos. Las ponen en una sartén, como cuenta Dampier, hasta que se les caen las patas y las alas, y sus cuerpos toman el color de cangrejos cocidos, en cuyo estado a él mismo le parecieron sabrosas”. A mitjan segle XIX el governador de Jaén deia que els soldats enviats a exterminar la llagosta, es feien grans tips de l’insecte. Si és així, per què no cercar en la llagosta la solució al paorós problema de les subsistències? Podria tornar-se a donar a Espanya el típic aspecte d’altres temps. Novel·listes i cronistes ens han deixat interessantíssimes pintures d’aquell Madrid que cada dia repartia “la sopa” a la porta dels convents, recollint en hostals, mercats i cases nobles les sobres del menjar [...] Jo penso que tornarà, per una Espanya de temps no molt llunyà, l’ús de la sopa pública, que no serà ja, com la d’abans, feta amb sobres, perquè en aquell temps enlloc sobrarà res, sinó que serà feta amb llagostes. Ja no haurà quedat cap terra conreada, i així podrà tot el “solar nacional” deixar-se lliure per l’insecte; ja no quedarà el Marroc ni cap altre poble que s’hagi de tenir subjectat per la força, i així tot l’exèrcit podrà dedicar-se a caçar llagostes. En l’escut d’Espanya s’haurà substituït el lleó per la llagosta. [...] Al Ministeri de Governació, als Governs civils i als Ajuntaments hi haurà unes olles immenses contenint el manà d’aquells temps, la sopa de llagosta, que cada dia a les 12, quan baixi la bola de la Porta del Sol, es repartirà a la gent que des de moltes hores abans estarà fent cua, que s’anirà engrossint, fent-se inacabable, fins que a Espanya sols quedaran dues categories de ciutadans: els que aniran a buscar la sopa, que seran els “consumidors”; i els encarregats de donar-la, que formaran el Cuerpo de Repartidores de la Sopa Nacional, que tindrà escalafó i reglaments i Juntas de defensa i que quan no els apugin el sou faran vaga i deixaran tot el poble sense menjar...