Els pescadors de les illes Hèbrides Exteriors de l’oest d’Escòcia conserven viu el gaèlic escocès i en reivindiquen la força per a la protecció de la biodiversitat marina. Aquesta llengua, explica The Conversation, els permet referir-se amb la precisió pròpia d’un bon coneixement i de l’estimació tant a espècies de peixos com als termes específics de la seva manera de pescar. Estan convençuts que la pèrdua d’aquesta riquesa lingüística comportaria una minva de la capacitat de conservació de les espècies marines. Així, es vinculen en la preservació dels ecosistemes dues senyes d’identitat: la lingüística i l’associada al fet de ser illenc.
Ser d’una illa determina la nostra identitat. A molts, una espècie de connexió umbilical ens lliga al territori, per bé i per mal. Gran part dels qui se’n van, tornen, un poc més prest o un poc més tard. Els qui viuen enfora acostumen a evocar-la, molt probablement, més sovint que no ho fan els originaris de contrades no insulars respecte dels seus territoris de referència.
Aquest lligam, en gran part, existeix gràcies al coneixement. Els qui habitam illes petites o mitjanes, per poc que ens moguem, coneixem bé el territori. Necessàriament. Si no embarcam en un vaixell o un avió, circulam sempre per allà mateix. Malauradament, a Mallorca, aquest vincle afectiu no ha bastat per evitar que, durant dècades, els mallorquins hàgim protegit poc i malament el patrimoni natural.
Sigui com sigui, en proporció, les persones illenques del món som poques, això no obstant, és notable el protagonisme dels territoris insulars en l’impuls d’iniciatives globals de protecció del medi ambient. Si ens fixam només en el que succeeix actualment, descobrim que els governs de les illes Vanuatu i les Maldives han estat dels primers a donar suport a una proposta que, liderada per l’ONG Stop Ecocide Fundation, té ocupats una dotzena de juristes especialitzats en dret internacional en la definició de l’ecocidi per aconseguir que la Cort Penal internacional el consideri un delicte. En paral·lel, les illes Salomó i les Marshall s’han posat al capdavant i sembla que defensaran el mes de juny una proposta a l’Organització Marítima Internacional a fi que s’imposi una taxa als vaixells que gravi l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Ambdues iniciatives evidencien lideratges insulars esperonats, de ben segur, per la vulnerabilitat d’aquests territoris al dany ambiental i als canvis que ja han derivat, i derivaran, de la inacció enfront de la ingent destrucció de la biodiversitat o a la manca de fre al canvi climàtic.
En efecte, “la riquesa excepcional dels ecosistemes insulars i la seva especial vulnerabilitat en el marc del desenvolupament socioeconòmic actual i de canvi climàtic fa de la gestió sostenible dels seus escassos recursos naturals el seu principal repte”. Aquesta afirmació entre cometes no fa referència a illes del Pacífic, de l’Índic o de l’Atlàntic Nord, sinó de la Mediterrània. És part de l’argumentari d’un dictamen a favor de l’ús sostenible dels recursos naturals que presentà, l’any passat, la presidenta del Govern de les Illes Balears al Comitè de les Regions de la Unió Europea.
Així mateix, hem sabut, fa poc, que el Congrés dels Diputats debatrà la possibilitat de barrar el pas a les prospeccions per cercar hidrocarburs a la mar Mediterrània de jurisdicció espanyola, a instàncies del Parlament de les Illes Balears, portaveu últ im d’un extraordinari exercici d’unitat i transversalitat participat per diverses organitzacions de la societat civil i partits polítics de tot color. No podem deixar de celebrar, d’altra banda, l’estocada al plàstic d’un sol ús de la Llei de residus de les Illes Balears.
Amb tot, l’informe State of the Environment and Development in the Mediterranean presentat pel Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient l’any 2020 és clar: a la regió mediterrània, l’estat del medi ambient és insatisfactori, tant pel que fa a la contaminació de l’aire, la qualitat i la quantitat de recursos hídrics com la gestió de residus o la protecció de la natura.
En aquest context, la particular estimació a les illes dels qui hi vivim ens hauria d’encoratjar a encapçalar una actuació urgent, exemplar, continuada i eficient per preservar-les. Els instruments legals de protecció ambiental per acompanyar més polítiques decidides i contundents els tenim (són millorables, però el ventall és ampli, variat i amb moltes opcions d’implementació), cal utilitzar-los amb precisió i decisió. És imprescindible, a més, que aquesta direcció l’assumeixin també els actors econòmics privats. Aquesta és la mena de lideratge que convé que ens caracteritzi si volem unes illes ambientalment saludables, sostenibles i justes.
Miquela Grimalt Vigo és advocada especialitzada en dret ambiental
