OPINIÓ
Opinió 14/08/2020

Harper’s Letter local

3 min

Professora'Radicalitat democràtica' o 'tolerància zero' són expressions a priori ben intencionades i raonablement ben enfocades, que significaren en el seu moment un lloable esforç per superar les mancances del sistema polític i un decidit compromís amb valors inqüestionables com el feminisme, l’ecologisme i la igualtat.

La llosa de la tradició; la inèrcia dels privilegis –de gènere, de classe, de raça...–; l’amplificació de determinats discursos i la marginació d’altres; els continuats abusos de poder; l’eixamplament internacional de l’autoritarisme... tot convida a aixecar la veu, a visibilitzar la diferència, a aturar els peus al poderós, a no consentir l’abús ni transigir en la coartada, a dir basta. I a fer-ho inequívocament, amb energia... i, de vegades, sense prou informació o massa visceralment.

Als Estats Units, on sempre van una passa endavant, sembla que, amb l’ajuda inestimable de les xarxes socials, la cosa ha sortit una mica de mare i ja es parla obertament de la “intolerància” de determinats activismes progressistes.

Aquest és el sentir de la Harper’s LetterA Letter on Justice and Open Debate–, apareguda al Harper’s Magazine el juliol passat, i signada per centenars d’escriptors, acadèmics i intel·lectuals com Noam Chomsky, Salman Rushdie, Margaret Atwood o J. K. Rowling.

S’hi denuncia una creixent intolerància de l’activisme progressista contra les idees discrepants i l’alarmant auge de la cancel culture. Una espècie de cultura del boicot i el linxament que, sustentada en una hipersensibilitat contra algunes de les iniquitats contemporànies –racisme, sexisme, homofòbia...–, acaba provocant vetos i assenyalaments a les xarxes, però també altres mesures més 'tangibles', com acomiadaments de persones, cancel·lacions d’actes, retirades de llibres...

El manifest indica que aquests “càstigs desproporcionats” provoquen una consegüent “aversió al risc” i una tendència a l’autocensura que empobreix el debat públic. La simple discrepància no pot ser penalitzada amb l’ostracisme ni tenir conseqüències professionals o socials nefastes.

Gerard Llorens assenyala que és una forma de censura que “no prové d’un estat opressor, ni d’unes elits corruptes, sinó de la massa informe que habita les xarxes socials. És el que Matt Taibbi anomena 'Twitter Robespierres”. Un mecanisme poc reflexiu i gens garantista, que aviat ensordeix la raó: “Els responsables de les institucions, en una actitud de pànic i control de riscs, apliquen càstigs immediats i desproporcionats, en lloc d’aplicar reformes pensades”, explica el manifest.

La principal mancança d’aquesta cultura del linxament i la vigilància extrema és, òbviament, un cert supremacisme moral capaç d'autoerigir-se en àrbitre i dispensador de càstigs i instigador de represàlies, a través de condicions i mecanismes poc definits i clarament subjectius. Però també és una actitud moral empobridora perquè obvia l’enorme potencial de l’educació i la reconciliació i perquè nega els principals atributs humans: l’autonomia intel·lectual i el dret de discrepar, d’equivocar-se, d’evolucionar, de rectificar...

Escarrufa pensar que aquesta marabunta ideològica es mobilitza precisament per la defensa d’uns ideals i d’uns valors tan benintencionats i, sobretot, tan necessaris i inajornables. Deu ser que la ingenuïtat ens havia duit a pesar que el progressisme era la defensa d’unes determinades idees, però també –i sobretot– una manera determinada de defensar-les.

Salvant les distàncies –aquí tot és tan esquifit...– a ca nostra també anam sobrats de vehemència 2.0 i de testosterona programàtica. Una crispació desproporcionada ens ennegreix el llenguatge: exigim, denunciam, vigilam, no consentim, no perdonam... Ho volem tot, immediatament i exactament de la manera dictada. Els altres sempre són feixistes, i els nostres, a la mínima, traïdors.

Hem arraconat el valor del consens i sovint identificam el diàleg amb la feblesa. Pactar és renunciar; mostrar empatia, claudicar, i tot es resol amb desmesura i en termes “valents” i “contundents”. És curiós que en temps d’eclosió feminista, tot continuï sonant tan marcialment masculí.

La Harper’s local hauria de fer una menció especial al vici autòcton d’expedir carnets –de coherència, de patriotisme...– i salconduits d’idoneïtat passada i present, i a l’arrogància de jutjar sumàriament la història i els seus habitants.

La cursa per la puresa ideològica fa aflorar perfils i actituds intransigents i inquisitorials. Inevitablement cristal·litzen personalismes que exigeixen subdividir incansablement el propi camp. L’espai ideològic es fragmenta indefinidament. El país torna fatigosament petit. Un efecte col·lateral que segurament els EUA es poden permetre, però aquí...

“Ni una passa enrere”, deim ben enravenats. A veure si és per això que no avançam.

stats