TRIBUNA OBERTA
Opinió 29/07/2017

De l’educació a la mediació cultural als centres d’art i museus de Palma

TAULA d’EDUCACIÓ I ART
5 min

Els processos educatius als centres d’art i museus tenen un llarg camí recorregut. Si feim una mica d’història, el 1961 apareix l’educació per primera vegada en la definició de l’ICOM i ja no en deixa de formar part fins al dia d’avui. A l’estat espanyol, és a partir dels anys 70 quan els museus es comencen a preocupar per la funció pedagògica (en un primer moment, dirigida principalment als grups escolars). Així, no està de més recordar pioners com el Grup d’Art i Pedagogia (GAIP), els primers ‘becaris’ del Museu d’Art de Catalunya i els incipients departaments educatius de museus d’arreu de l’Estat. És el moment en què neixen els DEAC (departament d’educació i acció cultural).

Al nostre país, des d’aquests inicis fins ara, l’educació i l’art han fet un llarg recorregut amb estira-i-arronses fins a arribar a l’actualitat (els departaments educatius han estat històricament els més mal dotats, els seus membres s’han considerats no professionals, molts cops amb contractes precaris o amb simples beques o, directament, s’han externalitzat). En el moment present, ja ningú dubta de la importància de l’educació des de l’art i el patrimoni. Aquests processos de mediació s’han consolidat com una peça clau a l’hora de comunicar i fer present el patrimoni cultural, ja sigui treballant des d’un museu o centre d’art o directament amb centres educatius o col·lectius diversos.

L’educació ha esdevingut mediació cultural, la qual possibilita que es generi –des del patrimoni, l’art contemporani o la cultura visual– pensament crític i aprenentatge significatiu. A partir d’ara, parlarem de ‘mediació cultural’ i entrarem de ple en el moment actual a la nostra illa.

A Mallorca conviuen diversitat d’experiències en aquest sentit. Institucions com ara Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma i la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca tenen una programació de mediació consolidada, mentre que els museus, centres d’art o espais expositius que depenen directament del Consell de Mallorca, de l’Ajuntament de Palma o són de titularitat del Govern de les Illes Balears rares vegades desenvolupen projectes de mediació.

En cada cas ens trobam davant problemàtiques diferents. Si analitzam, per exemple, la recent convocatòria relacionada amb l’exposició Toni Catany, d’anar i tornar al Casal Solleric de Palma, el que primer ens sorprèn és que es va publicar un cop inaugurada l’exposició i, per tant, exigia urgència (la mostra s’inaugurà el 12 d’abril, la convocatòria sortí publicada el 18 i el termini d’admissió de propostes acabà el 26 del mateix mes). La pregunta és: es pot desenvolupar un projecte educatiu o de mediació en aquestes condicions? Per fer-lo realitat, seria necessària una planificació, una realització i un seguiment. Això comporta dur a terme una recerca, dissenyar el projecte marc d’actuació, definir l’avaluació, conèixer i treballar dins el marc de les polítiques i estratègies institucionals, estudiar les possibles adaptacions segons la diversitat de públics amb els quals volem treballar, formar l’equip de treball, elaborar els recursos necessaris, fer la captació dels públics, realitzar les tasques de gestió que tot això comporta... Tot un seguit de tasques que ja enumerà i estudià el projecte europeu Collect & Share Good Practice entre 2004 i 2005 (www.colectandshare.eu.com). També ens podem fixar en el codi de bones pràctiques en mediació cultural, sorgit de l’Encuentro Profesional de Mediación Cultural (trobada organitzada per l’Associació Valenciana de Mediadors Culturals, l’Asociación de Mediadoras Culturales de Madrid i Pedagogías Invisibles, el 4 de juny de 2016).

Entre d’altres punts, podem llegir: “En les licitacions públiques (contractes menors o majors) sempre ha de prevaler la valoració del projecte tècnic sobre el pressupost. Les empreses especialitzades han de ser valorades amb major puntuació. El perfil professional correspon a un grup B de l’administració i cal que tingui formació específica en la matèria”. Si anam a les bases de la convocatòria, veim que el que més es valora és el pressupost i, a més, no es té en compte si l’empresa és especialista o no; de fet, ha guanyat una empresa no especialitzada en mediació cultural (per si pot interessar a les institucions de la nostra comunitat, hi ha experiències prou lloables dins l’estat espanyol de bones pràctiques en mediació cultural com ara la convocatòria de la Comunitat Valenciana Tangent (http://www.consorcimuseus.gva.es/convocatorias/tangent-convocatoria-per-a-projectes-de-mediacio-cultural/).

Des de TAULA, volem reflexionar sobre la professionalització d’aquest camp de pensament i d’acció. La mediació cultural no és una mera traducció i transmissió de continguts donats pel comissari o l’especialista en patrimoni, ni té com a únic objectiu la captació de públics. La mediació cultural és generadora de processos reflexius que, en una gran diversitat de formats –tallers, pràctiques col·laboratives, visites comentades, seminaris, accions, comissariats...–, té com a objectiu articular relacions que construeixen pensament crític i, a partir de processos artístics, donar eines a la ciutadania per apoderar-se i posicionar-se com a agent actiu generador de continguts simbòlics. Com ens diu Carmen Mörsch, directora de l’Institute for Art Education de Zuric, en un article del 2012: (la mediació cultural) “reconeix i transmet el capital simbòlic com a desencadenant de desitjos i desenvolupa metodologies estratègiques per utilitzar-lo. Aspira a transformar les institucions en un lloc per a articulacions i representacions, també dels que explícitament no pertanyen al centre del poder en el sistema de l’art”. I tot això ho fa amb el desig de generar felicitat, d’arribar, al final del procés, a “una idea de plaer pròpia”. Els visitants són també protagonistes d’aquests procés. Tal com apunta la professora Carla Padró a ‘Good Practice’: “No parlam de visitants passius... parlam de visitants que es converteixen en actors, autoritzats a negociar les qüestions de producció de coneixement...”. Per tant, podem dir que la mediació cultural és una pràctica crítica i transformadora, i necessita professionals especialitzats que la duguin a terme.

Els darrers anys –i des de l’art contemporani– es parla del “gir educatiu”, de l’interès que desperta el fet pedagògic en el camp artístic i del comissariat. Aquest ‘gir’ no està exempt de contradiccions. Vist de manera positiva, obre el camí per trencar les barreres dins les institucions i que equips d’artistes, curadors i de mediació cultural crítics tinguin un objectiu comú i treballin de marera horitzontal, la qual cosa seria desitjable i tota una fita a aconseguir. En la realitat, ens trobam que la posició de poder es resisteix a canviar. Artistes i curadors –amb notables excepcions– es continuen posicionant com a proveïdors de continguts, en aquest cas pedagògics, que imposen als equips de mediació. Una realitat totalment fora de lloc si defensam els punts de bones pràctiques i professionalització que s’han esmentat abans.

Després de tot l’exposat, com a professionals i com a ciutadania crítica consideram que, a l’actualitat, ja no és admissible que un museu tan emblemàtic i estimat com el Museu de Mallorca no tingui una proposta estable en mediació cultural, ni que el Consell de Mallorca no generi convocatòries de mediació que acompanyin els projectes expositius. Convocatòries com la relacionada amb l’exposició de Toni Catany al Casal Solleric són benvingudes però, un cop més, es posicionen dins el camp de la mala praxis. Sembla que la recent programació del Solleric i el CAC Ses Voltes augura bons temps per a la mediació cultural a Palma. Encara que el nomenament de Sebastià Mascaró s’hagi realitzat tapant un forat a una crisi en polítiques culturals municipals, des de TAULA ens congratula la seva presència i el seu perfil, i esperam que això possibiliti una gestió més democràtica i participativa a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Palma.

stats