Guard al telèfon la conversa amb Pilar. Són frases beneites, una selfie, un acudit, quatre rialles. Sempre ens dèiem bona nit, però aquella vegada no ho vam fer, i la comunicació s’interromp bruscament, sense cap adeu, sense cap frase transcendental, sense cap paraula d’agraïment per tot el que ha estat. Segur que hauria estat diferent, si hagués sabut que l’endemà moriria d’una manera fulminant i absurda.
Quantes coses feim per darrera vegada sense saber-ho?
Entre altres moments que em sap greu no haver retingut hi ha, per exemple, aquest: no aconseguesc recordar la darrera vegada que el meu fill va mamar. Quin greu no haver-me acomiadat d’aquell bebè molsut i rialler que feia festes cada vegada que veia que em descordava la camisa. Ha tornat un home amb veu retronant i gestos contundents, i pareix mentida que hi hagués un moment en el qual tota la seva felicitat era tenir la panxa plena i el cul net. Quin greu no retenir en el meu cor la darrera vegada que el vaig alimentar amb el meu cos.
Moltes vegades vivim tancant els ulls a l’evidència del fet que quotidianament estam perdent coses per sempre.
Segurament la meva padrina sí que ho sabia, el dia que va partir per última vegada de Mallorca. Feia anys que els padrins s’havien traslladat a Barcelona per estar amb nosaltres, i cada estiu tornàvem tots a la Ràpita, a aquella casa que havien comprat als anys 70 i que a poc a poc s’havia anat fent gran, a mesura que la família creixia. Cada any visitàvem tots els parents que quedaven vius, anàvem a Consolació, fèiem porcella per la Mare de Déu d’Agost, torràvem el peix que mon pare pescava. Al capvespre els vells s’asseien al racó de la terrassa on feia oratge i veien el temps passar.
Així, entre gestos quotidians als quals no donàvem gens d’importància, s’acabava el darrer estiu que ells vindrien. Els padrins haurien de ser eterns, però no ho són, i ho entens massa tard. Jo no ho sabia encara, però diria que la padrina n’era conscient.
Us la retrataria: menuda i nerviosa, amb la pell blanca i fina, aquell vestit amb un estampat que ara torna a estar de moda i les sabates planes. Aquell dia de principis de setembre va pujar amb el ventall a la mà al cotxe, i quan jo ja l’havia posat en marxa i m’ajustava el retrovisor, ella es va girar per mirar per la finestra el que amb tant esforç havien construït, i va dir, tan fluixet que es devia pensar que no la sentiria: “Adeu, caseta”.
No hi va tornar pus mai. I sempre pens en ella quan tanc la casa, el seu llegat, i li dic padrina, encara venim, encara em pareix veure-us al racó de la terrassa on l’oratge del vespre dona una mica de respir.
És curiós haver crescut en una casa així, perquè maldament estigui tot tan canviat, encara soc capaç de veure-la com era abans.
Quan era petita tots els darreres de la casa de la Ràpita eren garriga. Hi havia jugat tant! Encara us puc dir els pins que hi havia, les pedres, les figueres de moro, els marges.
El meu món, de nina, era fet de cercles concèntrics que s’anaven fent més i més amples a mesura que jo creixia: primer només anava a nedar al cocó, llavors ja vaig poder anar a les coves, i a poc a poc l’abast s’eixamplava més i més, i a l’adolescència anàvem a nedar a la platja, i de tornada pujàvem la costa amb aquella bicicleta una mica rovellada i sense marxes que, no sé per què, havíem deixat fermada a l’entrada del club, com si hi hagués cap perill que algú volgués endur-se aquella rampoina.
Cada any, quan tornava i sortia a jugar a la garriga, ho veia una mica canviat. Una paret nova, una obra on abans hi havia pins, carrers que no duien enlloc i quadriculaven absurdament el caos.
Hi ha un pi que record amb molta tendresa. No creixia recte, era perfecte per enfilar-m’hi, el tronc era ben bé com una petita rampa que em permetia arribar a la copa, on em convertia en princesa, o fada, o mussolet, o al que tocàs jugar aquell dia.
No record la darrera vegada que hi vaig pujar i, de fet, no sé si va passar alguns estius esperant-me, mentre ja m’havia fet gran i no jugava enfilant-me als arbres. La veritat és que aquell pi tort i lleig ja no existeix. Ara hi ha la piscina de la casa d’uns francesos.
M’emprenya que no sàpiguen el que hi havia abans d’ells, de la casa enorme que hi han construït. Podria ser que algú digués el mateix de ca nostra, que segur que també va necessitar tomar pins i també degué canviar el paisatge que algú estimava.
Parlant de paisatges que estim, no vaig poder anar a la manifestació en defensa del Trenc. Hi hauria anat segur.
No sé si a vosaltres us passa, però a mi sí: sempre que vaig a aquelles platges em fa por que sigui la darrera vegada, que algun dia els avariciosos aconsegueixin els seus plans malignes i perdem per sempre aquest espai màgic.
Que la cobdícia d’uns pocs no malmeti el tresor de tots.
