EscriptorHo haurem d’admetre: si soc escriptor, a la meva manera, és també en virtut de les lectures obligatòries de l’escola i l’institut. Els temes de llengua catalana i castellana començaven sempre amb la lectura d’un conte, que obria el tema que durant la setmana enllestíem de la mà del mestre. Abans d’entrar en matèria, hi havia dues o tres pàgines d’una narració amb les inevitables preguntes posteriors sobre “comprensió lectora”. I va ser així com vaig llegir per primera vegada 'La màscara de la mort roja' de Poe en traducció de Riba, o 'Blacamán el bueno, vendedor de milagros', de García Márquez, encara que dins el record el vaig confondre feliçment amb Vargas Llosa, cosa que em va fer descobrir aquest autor, a la recerca de les emocions i meravelles de l’altre. Així també vaig apropar-me als contes de Narcís Oller o a les proses de Baroja, les de Borges o Calders, només perquè m’havien encisat els fragments que se’ns feia llegir al llibre de text, en veu alta, de pupitre en pupitre. Tampoc entenia com després de llegir aquelles delícies se’ns proposava la lectura d’alguns llibres sencers, però no d’aquests mestres, sinó d’algun autor mel·liflu, dels que publicaven al Vaixell de Vapor.
Durant el batxillerat, hom s’havia d’enfrontar a lectures de més gruix, algunes de vertaderament exigents; així 'Tiempo de silencio', de Martín Santos, obra joyceana i plena de rates, que llegida en catorze anys provoca vertaders malsons, o 'La plaça del Diamant', de la qual no acabaves de sortir mai, i ballaves amb la Colometa, amb aquella tristor afamada. Hi havia obres que de la seva lectura en depenia la pròpia sort als exàmens de selectivitat, de tal manera que, a més de llegir-les, s’havia d’anar armat amb alguna mena d’aparell crític capaç d’omplir un parell de fulls de disquisicions vagament literàries o de simulació erudita. És així com encara podria parlar durant una llarga estona de l’estructura de 'La Colmena' o de l’interludi filosòfic d’'El árbol de la ciencia' —Baroja copiant Schopenhauer—, obres de les quals potser he après més coses de les que m’agradaria admetre. En fi, que sí, que potser alguns odiaven les lectures obligatòries, tot i que jo trobo a faltar un mestre que em digui: “Per al mes vinent, Comes, em portes ben llegit l’'Ulisses' de Joyce i en vull un treball de dotze pàgines!”. Es parlen pestes de les lectures obligatòries a les escoles, com si la resta de les coses que s’hi fan fossin voluntàries, però. Com si haguéssim après matemàtiques o geografia perquè ens venia de gust, i només fossin els llibres que havíem de llegir a casa els que ens fossin imposats. Tota educació implica esforços; ningú no aprèn a córrer sense cansar-se una mica. Sovint són aquests constrenyiments els que ens obliguen a treure el millor de nosaltres, a posar-nos a l’alçada del que hem de fer quan les inèrcies no ens hi ajuden gens. Vivim al país de les mandres, de la por i l’immobilisme elevats a nivell constitucional. Però al final la gent s’adona que ha de contractar un ‘coach’ per a forçar-se a fer qualsevol cosa.
