Lectures místiques (II): L’esperit animal primigeni

Travessem, a lloms de la paraula, el nostre mar-cementiri i un oceà amb bancs de plàstics, fins al continent americà, on la poeta uruguaiana Marosa di Giorgio diu missa. En una de les seves habituals passejades d’observació pel camp, un déu en forma de cérvol li anuncia que el seu únic destí és escriure poemes. A l’assaig Místicas (WunderKammer, 2025), Begoña Méndez escriu que “Déu, com la música, és quelcom que no s’entén i només se sent”. La natura no humana ens ha parlat, de sempre; quan l’escoltàvem, l’interpretàvem com una divinitat, o una existència anterior de l’ànima. Méndez explica les històries de poetes i pensadores que van acceptar aquesta crida, i descriu la mística femenina com “una pràctica heretge i dissident que retornà a la carn la seva dimensió sagrada”. El cos, l’objecte que ens conté, l’element físic del qual lluitem per separar-nos a l’hora de transcendir l’espai-temps, pren la funció de mèdium entre la vida a la Terra i la de més enllà.

Al mateix continent, rius amunt, Patti Smith es prepara un cafè i s’asseu a treballar a l’escriptori-altar, que presideix un retrat de Rimbaud. Una Fe-cap Església. A catequesi, d’adolescent, els capellans li digueren que no hi ha lloc al regne de déu per a l’art; l’any 1959, es delia per l’estendard i l’espasa de Joana d’Arc, algun talismà en contacte amb el qual s’assolís el Coneixement; mig segle més tard, creu que les místiques van rebre “un do més gran que la salvació terrenal: la veritat de les seves veus”. La paraula ‘mistèrica’ capaç de viatjar de l’inconegut fins al palmell de la mà que escriu. Si el cos és l’eina, cal que estigui a tremp i esmolat: per això, místiques i artistes el sotmetran a dejunis, a l’esforç físic o a intoxicacions.

Desfem la travessia per ancorar a la Mallorca de l’estiu del 1936, quan (a més de gestar-se el terror local) començaren a refugiar-s’hi joves artistes que no es veuen amb cor d’enfrontar-se a la maldat indicible que es concep a Alemanya, “una tensió que abasta des del conflicte personal entre voler viure tranquil o prendre partit (...), una tensió que no eximeix ningú”. Annemarie Schwarzenbach fotografia els fills de l’escriptor Thomas Mann, que es desintoxiquen del desesper en una platja. Se’ns apareix a l’assaig Cavalcar l’abisme, de Tomeu Canyelles (Lleonard Muntaner, Ed., 2025), i als dietaris de l’escriptora de Mort a Pèrsia (trad. de Laura Obradors; Angle Editorial, 2025). Escapant-se del consum d’alcohols i morfina, a la recerca del desert, del buit i la soledat absoluts, Schwarzenbach condemna el cos a un paisatge que li sembla l’únic que s’avindrà amb el seu esperit impotent, desemparat, profundament deprimit. Gairebé no menja, només camina. Enmig del silenci i la inclemència d’aquella terra, se li apareix un àngel (no pas dolç i de la guarda com els de l’Església, sinó dur i directe, com els d’Antònia Vicens), i ho escriu, per més que escriure li suposa “un esforç terrible i segurament infructuós”.

Malgrat tot, nota encara la pulsió que fa empunyar el bolígraf. Una mena de fe col·lectiva, ultraterrestre; una humanitat continguda en el paper en blanc, a l’espera que la revifem. O potser, la simple necessitat de fer alguna cosa repetidament, el viure dia a dia que salva de precipitar-se a la no existència. “L’experiència poètica o és Ritual o no és”, escriu Damià Rotger a Deriva Flor (Llentrisca Edicions, 2025). Mística contra entreteniment. El poeta i tipògraf observa totes les dimensions de cada cos i cada cosa, i compon amb uns ulls al·lucinats que no jutgen. Retirat a la Casa d’Artistes de Montpalau, permet que la llum dels fars de Menorca li mostri, fugaç, el camí que connecta naixement, amor i mort –entre l’univers al qual donem forma i nom, i el que només se sent. Carregat amb tres pèrdues vitals (mare, amor i paisatge), comparteix el gest de Vicens quan llança la motxilla a les vies; la revelació de Smith que “tot ha de desaparèixer”; i la certesa que “són els adeus la mesura de totes les coses”, i que “les coses només tenen la forma del que són. / Ets tu que t’assembles a tot”.

L’artista cavalca “a la deriva, vers un déu promiscu i ensilvestrat” com el de Marosa di Giorgio, conscient –amb l’agudíssima Patti– que “persegueix l’infinit, però ha de crear a la Terra”. Hem estat massa temps sense escoltar el nostre esperit animal primigeni, terrestre; i ara calla, tan ferit com nosaltres. El patiment humà esdevé clarividència només en contacte amb substàncies lisèrgiques, sedants i al·lucinògenes, o en el trànsit dolorosíssim de pensament (sentiment) a llenguatge. En un món material i materialista, ¿i si naixement, amor i mort, ja sols es toquessin en els objectes inanimats que, com imants, ens atrauen? (Continuarà...)