DE SEMPRE, l'art ha estat, sobretot, proper al poder; és a dir, dels que es poden permetre pagar-lo o encarregar-lo. Però una cosa és que l'art, l'objecte, sigui propietat d'un determinat mecenes o institució -pens sobretot en l'Església i el gran patrimoni que atresora, de vegades sense tenir-hi la cura que tocaria- i una altra que l'artista en sigui servent. Els artistes, principalment a partir dels segles XIX i XX, han guanyat autonomia i llibertat, no sols en l'exercici de la seva disciplina, que ja no respon a les regles gremials o acadèmiques que varen predominar durant segles, sinó també com a individus que ofereixen el seu producte a un mercat. Sempre m'ha semblat molt curiós que obres trencadores, polèmiques i fins i tot directament ofensives amb els rics i poderosos penjassin després dels seus menjadors com un trofeu de caça. Alguna cosa no funciona aquí, però així va el mercat de l'art i poca cosa en podem fer. No li treu el valor que pugui tenir, com no el va treure als centenars d'obres fetes per enaltir la Contrareforma. Ara, quan l'artista s'escapa d'aquest cercle viciós, és quan posa el seu art al servei del poble. I no parl de fer art de propaganda, sinó d'això tan generós que han fet ja els dos-cents artistes que participen en l'exposició que es pot veure aquests dies a la galeria Ferran Cano. Han donat una obra seva perquè, a preu reduït, pugui subhastar-se, de manera que els guanys vagin a la caixa de resistència dels docents en vaga. Donen el millor que tenen, el seu art, per una causa en la qual creuen.