Aquesta setmana hi ha hagut una notícia molt inquietant, de la qual no sé si s’ha parlat gaire. L’urna funerària del periodista Joan de Sagarra va ser trobada als encants de Barcelona, en companyia de multitud de foteses i bibelots barats, la mena d’andròmines que habitualment acaben als mercats de segona mà, i que sovint han sorgit d’un contenidor o de buidar un pis que s’ha de vendre.
Hi ha empreses que s’encarreguen precisament d’això, de buidar pisos; els hereus d’un habitatge que fins no fa gaire estava habitat, molt possiblement per una persona gran, se’l troben ple dels records, de roba, dels llibres, dels objectes que han envoltat fins no fa gaire la vida d’un familiar, que acaba de deixar-los. Què se n’ha de fer, de tot plegat? Aquestes empreses s’ho emporten tot; mobles, roba, atuells de cuina, i ho tornen a vendre, o ho llencen si no és de gaire utilitat. Amb els llibres sovint passa això: en trobo a centenars, sovint, vora el contenidor del paper, i la gent els agafa i se’ls endú a ca seva, o hi ha hereus que els porten a vendre de segona mà; hi ha alguns llibreters que s’hi mostren interessats (mai si són edicions barates i lletges de llibres oblidats; sempre quan poden ser edicions boniques d’obres de vàlua, per la qual hi ha demanda, ara també gràcies a les botigues online, on tot va caçat). Al mercat de Sant Antoni de Barcelona hi havia la biblioteca sencera d’un cèlebre filòsof barceloní (Eugeni Trias), arribada allà aneu a saber com. I ara les cendres –només la seva urna, sembla– d’un periodista de renom, un cronista molt llegit i aplaudit, fill, a més, d’un dels mites de la literatura catalana moderna. Per què? Com? Quin greu, quin desori i quina pena.
I això em porta a pensar en tot el que deixem enrere quan morim. El cos encara és la més petita de les ‘despulles’ que romanen allà, quietes, perquè cada persona, en el fons, porta rere seu tot un camió de mudances. Hi ha la roba inútil, sí, i els electrodomèstics, i els records, i si és un escriptor, tots els seus quaderns, papers inèdits, llibres propis, edicions dels altres, sovint signades. Mobles. Records de records, fotos. Tot el que té cada cosa d’història personal es perd ja per sempre, o bé queda en mans d’uns hereus que no ho volen, o que, legítimament, no poden més que sentir-ho com una càrrega feixuga, un maldecap (sovint envoltat d’impostos o de deutes). És com si la mort revelés encara més la ingratitud dels altres, o el seu desinterès fred, o que, com deia aquell enterramorts d’una novel·la de JP Donleavy: “La mort només és un moment en la vida dels altres”.
Sigui com sigui, la mort és massa reveladora, apocalíptica en un sentit etimològic. Ho deixa tot al descobert. Que fallen massa coses en l’àmbit col·lectiu i familiar, o que estem convertint la vida en una avaria crònica, que la mort només ve a descongestionar. “Vivim entre la il·lusió i l’obvietat”, diu un personatge de la meva última novel·la. M’atreviria a recomanar-la a tothom si no fos massa agosarat.
