Quan l’odi deixa de sorprendre: el perill de normalitzar l'extrema dreta

Fa uns mesos, gairebé sense fer soroll —i això ja hauria de fer sospitar— es va desarticular a Espanya una cèl·lula neonazi. Tres detinguts, armes, entrenaments i plans d’atemptat inspirats en massacres reals. A més, no anaven per lliure: estaven connectats amb una xarxa internacional terrorista. Però bé, poca cosa pareix, ja que la notícia va passar bastant desapercebuda. Potser perquè no encaixa amb aquest relat còmode que ens repetim. Ja sabeu, aquest que diu que la violència sempre ve de fora, o que és cosa del passat. Perquè, quantes vegades hem sentit que els perills són el terrorisme jihadista o l’entorn de l’extinta ETA, o –encara millor– que no passa res i vivim en una mena de paradís tranquil?... Una versió casolana d’Un món feliç, de Huxley.

El grup desarticulat en qüestió ha estat definit com a “acceleracionista”. El nom sembla complicat, però la idea és bastant simple: provocar el caos perquè tot peti i, un cop trencat el sistema, imposar el seu. I el seu model no és precisament inclusiu: és un món racista, neoliberal i autoritari. Tot molt sofisticat sobre el paper… i molt perillós a la pràctica.

I no, no parlam de quatre persones fent comentaris a internet o discutint al bar. Parlam de gent enxarxada, amb idees molt clares i amb voluntat de portar-les a la realitat. Gent que veu en el malestar social i en l’auge de certs discursos polítics una oportunitat. I això ja no és cap broma.

La violència mai està justificada. Però per entendre aquests grupets, potser cal mirar el context. Fa anys que s’acumulen crisis: econòmiques, socials, climàtiques. I en aquest marc, les classes populars cada vegada ho tenen més difícil, i molta gent directament no arriba a final de mes. Mentrestant, la política sovint sembla més centrada a gestionar el present que a construir cap futur. I a escala global, el panorama tampoc ajuda: un món cada vegada més violent, amb potències com els Estats Units, Rússia i Israel jugant a demostrar força en conflictes que molts ni sabríem situar al mapa.

En aquest escenari, el resultat és previsible: frustració, incertesa i poca esperança. I quan això passa, els discursos simples guanyen terreny. Aquells que ofereixen explicacions fàcils i culpables encara més fàcils. I, curiosament, gairebé sempre assenyalen els mateixos: els més vulnerables. És molt més còmode dir que “el problema és la gent de fora” que no pas analitzar què falla de debò. A més, fer-se el valent dient “veritats incòmodes” té èxit. I així, a poc a poc, es va normalitzant un clima que alimenta l’odi.

Aquest procés és subtil. Així, el que abans semblava exagerat, ara es discuteix. I el que avui es discuteix, demà pot acabar sent normal. Sense grans escàndols, sense ruptures evidents. Tot es desplaça una mica. I no ho fa sol: hi ha qui ho empeny, des de determinats mitjans fins a certs poders fàctics. Davant d’això, la pregunta és inevitable: a qui beneficia tot plegat?

Perquè, generats segons quins brous de cultiu, tampoc sorprèn que alguns facin un pas més. No són la majoria, però tampoc són casos aïllats. Tinguem clar que cada vegada és més habitual que aquests discursos acabin en agressions reals. Les dades així ho confirmen, la violència racista i xenòfoba està augmentant. I hi ha xifres que impacten especialment: segons el Ministeri de l’Interior, aproximadament la meitat de les persones homosexuals han patit alguna agressió en l’últim any. La meitat. No és una exageració, és una realitat.

De fet, fa temps que sonen les alarmes. Als Estats Units, el mateix FBI ja ha advertit que els grups violents d’extrema dreta són una de les principals amenaces internes. A Europa, els números poden semblar més tranquils. L’informe TE-SAT d’Europol diu que el 2023 hi va haver 120 accions terroristes, la majoria de caràcter separatista. Les d’extrema dreta? Només dues, i frustrades. Cas tancat, no? Doncs no exactament. Perquè el mateix informe explica –potser amb menys titulars– que el problema no és tant la quantitat com el tipus. Parla de llops solitaris, de grups petits, de joves que no només consumeixen propaganda, sinó que la creen i, de vegades, actuen. És un model més difús, més difícil de detectar i de prevenir. Menys estructura clàssica, més radicalització improvisada. I el que és més greu: és una violència que va en augment. Però sí, tranquils, que només eren dues.

Davant de tot això, la conclusió és clara: la democràcia no està garantida. No és un estat permanent, sinó un equilibri fràgil. Si deixam de qüestionar determinats discursos o actituds, acabam acceptant-los sense adonar-nos-en. I quan això passa, es pot obrir la porta a la barbàrie.

Tot plegat recorda aquell poema de Martin Niemöller que acaba dient: “Quan van venir a buscar-me, no quedava ningú que pogués protestar”. Potser no cal esperar a veure si també ens toca per començar a preocupar-nos. Donem-li dues voltes.