L'incommensurable plaer de conviure amb animals
Sempre que em pregunten per què m’agraden tant els animals, contest de la mateixa manera, amb l’esperança que el meu interlocutor es doni per al·ludit: “Perquè no parlen”, dic. El que no explic mai és que, malgrat que no emeten paraules, els animals em comuniquen, expressen i em fan entendre moltes coses. Amb la cua, els ulls, els bots d’alegria, les cares de por i la companyia constant. Perquè no som capaç de viure sense que m’envoltin animals. Ho he intentat i no he aguantat més que uns quants mesos. De fet, els animals són els únics éssers vius que, quan em pega ben fort la síndrome d’abstinència de la soledat, no em fan sentir envaïda.
No puc assegurar que no humanitzi els meus animals, perquè crec que és impossible no fer-ho. Ara bé, no els he comprat mai roba ni en celebr els aniversaris. Perquè una cosa és humanitzar-los quan penses que t’entenen i et coneixen millor que els teus amics homínids i una altra és considerar que els hem de torturar amb les nostres beneitures més absurdes.
Visc amb el plaer immens de compartir temps i espai amb dos moixos i dos cans. Els vaig trobar tots al carrer, llevat d’un, que vaig adoptar en un camp de concentració –perdó, canera– després de quedar enamorada de la seva foto i de saber que era el que feia més mesos que estava dins d’una gàbia. Gràcies a ells, camín una hora cada matí abans d’anar a la feina; tenc calefacció natural el parell de dies de l’any que fa una mica de fred; compt amb una alarma natural quan arriba el camió del supermercat de davant ca meva –que sol ser a les sis i mitja del matí–; puc deixar els plats nets en el rentaplats sense haver de gastar aigua; he guanyat sentit de l’equilibri intentant no trencar-me les dents en terra quan se’m fiquen entre els peus; he guanyat protagonisme al meu poble gràcies als lladrucs dels meus cans, que tenen el do d’encertar les pitjors hores del matí i de la nit per fer renou; som capaç de respirar amb una bolla de pèl de set quilos i mig damunt la cara –gràcies, Thomas–; i tenc una excusa perfecta per no quedar amb qui no vull, perquè treure els cans a passejar és un deure ineludible que m’impedeix passar temps fora de casa. I podria continuar enumerant avantatges i satisfaccions fins demà.
La gran pena de tot això és que els meus animals, els meus fills peluts, no haurien de ser quatre, sinó cinc. Ja fa més dos anys que Xisco, el moix pèl-roig més bonic i llest del Raiguer, em va deixar. Varen ser 17 anys de companyia i bona vida i només la malaltia ens va poder separar. És estrany, perquè no era la primera vegada que perdia un ésser estimat, però mai no m’havia trobat amb un sentiment d’enyorança tan intens. Encara ara, quan vaig a fer netes les arenes, el trob a faltar assegut al costat, esperant pacientment per fer les seves necessitats. I de vegades el sent miolar pel passadís. I som incapaç d’escriure tot això d’ell sense sentir unes ganes ben fortes de posar-me a plorar.
